Joan Yll, el guardià de la memòria

El seu taller del carrer Sant Damià és una barreja entre arxiu local, museu i sala de reunions. En Joan Yll té documents de tot tipus sobre Sitges i fotografies difícils de trobar a cap altre lloc; màquines centenàries que recorden el seu passat traçut, tan relacionat amb les fàbriques de calçat; i tres o quatre cadires on cada tarda hi seuen companys de tertúlia. Si algú vol saber alguna cosa sobre el passat de la vila, només cal que s’hi acosti, i en Joan buscarà i rebuscarà fins a trobar-ne la resposta.


“Vaig començar a fer fotos quan em vaig comprar una càmera Werlisa, que llavors em va costar mil pessetes. Tinc fotos que ningú més no té, perquè sabia per exemple que havien de tirar una casa a terra, llavors feia fotos del procés”. Així explica en Joan de ca l’Yll, com qui no vol la cosa, la raó per la qual ara té milers de fotografies de Sitges, algunes fetes per ell i d’altres gràcies al seu treball de recerca d’imatges més antigues. I a aquest material gràfic se li han de sumar les més de 200 postals que daten des del 1800, “algunes escrites”, que ha anat comprant.  Això sí, “no ho deixo mai a ningú, perquè sóc gat escaldat”.



Però no només s’hi poden trobar fotografies al seu taller del carrer Sant Damià, el mateix local on va començar a treballar amb son pare l’any 1946 reparant maquinària i peces de calçat. En un arxiu de cartipassos blancs perfectament etiquetats, en Joan Yll hi guarda tot tipus d’informació sobre Sitges: programes, associacions, museus, Ajuntament, publicacions, Escola Pia i un llarg etcètera ordenen cada carpeta. N’obre unes quantes. “Mira, aquesta és una revista Cu-Cut de l’any 1910, la vaig guardar perquè hi surt a la portada en doctor Robert, fill de Sitges”; “I aquí hi tinc els tovallons de paper del Pavelló de Mar, que es va cremar l’any 1934”; “Ah, i aquesta és la invitació a l’àpat del casament del fill de l’amo de la Central Costera”. I així s’hi podria estar hores i hores, obrint caixes. Les tisores encara ben a prop, perquè quan troba alguna nova referència al poble, retalla l’escrit i el desa on correspon.


Punt de trobada
“El meu avi era recader i tenia molta coneixença de la vila. Al quarto de reixa es petava sovint la xerrada –explica en Joan– i d’aquelles reunions en sortien moltes coses”. De fet, d’aquelles trobades amb en Salvador Picas, Pepe Matas, Rafael Villardaga, i molts d’altres, va sorgir la idea de fundar els Amics del Garraf. “Jo n’era el més jove i sóc l’únic encara viu, tots ja són morts”, diu en Joan mentre mostra una foto amb tots els membres fundadors en una de les moltes excursions on sentia a la vora del foc les vivències i els records de cadascun d’ells. I així, escoltant atentament, cada vegada va tenir més coneixement de la història de la vila, que ha augmentat amb les seves investigacions. “Encara mantinc les trobades que mon pare i mon avi feien aquí mateix, al taller”. Només dir això, entren per la porta dos vells coneguts: en Cisco Rodríguez i en Sir Capilla. Vénen, com molts altres amics fan, a passar una estona amb en Joan, xerrant de temes diversos però alhora sempre propers a l’actualitat del poble. 


Entre els tres fan un repàs de moltes de les cases pairals, jardins o comerços que han desaparegut al llarg dels anys. “Als anys 60 i 70 és quan més desgràcies es van fer”, comenta en Cisco Rodríguez, “llavors no se’n donava importància i l’únic que es volia era construir i guanyar diners”. El llistat és inacabable: la casa pairal de la Fragata; la farmàcia del Cap de la Vila; els jardins “impressionants amb uns ornaments bestials” del Retiro; Can Font; la casa del Catasús, “sí, home, on ara hi ha Caja Madrid”; la masia de Can Vinyes; i un llarg etcètera. “Hem de donar gràcies que no tenim edificis de quinze plantes”, resumeix en Joan Yll per a alleujar les pèrdues.


El museu del calçat: un projecte mai resolt
“Aquesta màquina de foradar ferro té 92 anys. L’avi li va regalar al pare”, explica en Joan Yll assenyalant un aparell de grans dimensions mot ben conservat. Al taller, a més, encara hi té un parell de torns dels anys quaranta i uns calaixos de fusta on encara estan classificats els cargolets que usaven quan ell i son pare reparaven maquinària de les fàbriques de calçat. “Com que a casa havíem de fer bullir l’olla, fèiem una mica de tot: arreglàvem màquines de fusteria, d’impremtes, forns de pa, i també restauràvem màquines de cosir i les veníem”.


Quan les fàbriques de calçats van tancar poc a poc, en Joan explica que “l’Ajuntament ens va encarregar guardar en un local de l’Escorxador les que no s’havien venut, amb la intenció de fer un museu del calçat en un futur”, però aquest museu mai no va arribar. Més endavant, “ens van convocar a un reunió en què se’ns va dir que farien el Museu del Calçat al Mercat Vell, però hi volien encabir en el mateix espai el museu dels oficis de la vila, una mostra de balls populars i no sé quantes coses més”, recorda. I afegeix: “Però no hi cabia tot!”. El projecte no va tirar endavant, “suposo que perquè es necessitaven molts diners per adequar l’espai”. I aquí no acaba tot, perquè, anys després, “no recordo quin Ajuntament va ser que em va encarregar que escollís 8 o 10 màquines de les que estaven a l’Escorxador perquè per Festa Major volien fer una exposició. Vaig anar-hi i les vaig triar. Tu en saps alguna cosa més? Doncs jo tampoc”.


Recordar la importància de la indústria del calçat a Sitges, que va arribar tenir una desena de grans fàbriques de sabates i més d’una quarantena de tallers que treballaven per a elles, és una manera de conservar el patrimoni d’una ciutat. “S’hi t’hi fixes, totes les poblacions que han tingut indústria tèxtil, de filats, per exemple, tenen els seus museus. Sitges, no. Crec que és important que tinguem el nostre Museu del Calçat”. Paraula d’un home que ha esdevingut uns dels millors guardians de la memòria sitgetana.