Vaig llegir ja fa un temps un escrit de Josep Maria Ruiz Simon en què recordava que els antics grecs atribuïen l’origen dels nostres actes a Kairós, l’Ocasió, “l’oportunitat propícia” creada per les noves situacions que ens atabalen. També a Tiché, la Fortuna, “la fi feliçment assolida” després de que esdeveniments de tota mena ens obliguen a les decisions adients a qualsevol canvi. Podem considerar la difícil situació actual en tants àmbits com a oportunitat propícia? Podem ajudar la Fortuna a que ens agafi de la mà acompanyant-nos a l’hora de prendre decisions? Voldria dirigir algunes reflexions entorn aquestes preguntes lligant-les al present i al futur dels béns materials i immaterials que agrupem sota les paraules Patrimoni de Sitges.
Hi ha un patrimoni de Sitges que s’ha descurat durant decennis de manera no necessàriament irreversible. Es tracta del paisatge urbà a petita escala i d’aquells aspectes que s’han degradat a llarg dels anys amb la col·laboració, algunes vegades cega, de molts de nosaltres. Com és possible que ens admirem de l’encant conservat en els pobles de la Provença o de la Toscana i no hem fet el necessari perquè Sitges sigui considerat de la mateixa manera? Com hem pogut ser subjectes agents i pacients de la despersonalització de llocs com, per exemple, el Cap de la Vila i altres carrers del centre, la conversió de la platja de Sant Sebastià en una plataforma de sòl públic per a tot tipus de menjadors massius i a l’aire lliure pel benefici privat, fins al punt que podríem estar en qualsevol altre poble de la costa mediterrània amb poques diferències? Com hem permès determinats colors a les façanes, restauracions de gust pèssim, enderrocs bàrbars, urbanitzacions enfilant-se pel massís del Garraf... i tantes altres coses? I, en canvi, hem pensat el perquè del que fascina als visitants a la zona del Racó de la Calma, del carrer d’en Bosc o d’aquells petits oasis dels carrers que baixen a mar en els quals s’ha conservat el record de la vella personalitat de la vila?
Ha de ser possible una modificació col·lectiva de valors i d’estratègia per a definir un pla de defensa d’aquest tipus de patrimoni. Ha de ser possible aconseguir, des de l’exemple, des del sacrifici i del lideratge moral de les autoritats públiques, siguin del color que siguin, la implicació de veïns i comerciants vers un model diferent i rigorós d’ornamentació i de manteniment de la via pública en què prevalgui l’harmonia i la claror visual, amb la consciència que ha de ser una tasca de tots els que hi viuen, per a millorar la seva qualitat de vida ciutadana i, si és possible, aconseguir també els necessaris retorns socials i econòmics. Josep Pla, contemplant Sitges des del mar el 1946, escrivia que “sense l’Esglèsia, seria un poble com tants”. Crec que errava, però avui, deixant de banda la línia de mar, corre seriós perill de convertir-se’n.
Pel que fa al conjunt de béns gestionats fins ara pel Consorci del Patrimoni, ens trobem amb la realitat d’unes obres de reforma dels museus que els mantindrà tancats durant bastant temps. És un buit important per la seva excepcional situació en donar sentit urbanístic a tot l’eix del carrer Fonollar des del Baluard, i per la importància de les obres d’art que contenen. La necessària i complexa reforma dels vells edificis va obrir una polèmica política i ciutadana que ha portat, amb el canvi de govern municipal, a importants modificacions del projecte inicial. Això acompanyat del canvi en la direcció gerència del Consorci del Patrimoni.
En aquest mesos –i a banda del Museu Romàntic a Can Llopis- la joia de la corona, ara per ara, és la Fundació Stämpfli. Amb la seva col·lecció d’art contemporani amb obres d’artistes consagrats, poc presents en els centres d’art del país i mal coneguts a casa nostra, és un museu encara poc divulgat i obert a temps potser massa parcial. És en ell on es podria posar a prova de manera pilot un possible nou model de gestió, d’activitats, de difusió i de projecció cap a l’exterior que doni nous passos endavant a tot el que s’ha fet en els darrers anys. Hauria de ser un projecte amb capacitat d’atracció d’un tipus de visitant amb una demanda cultural concreta al marge dels atractius propis de la vila. Posem com exemple el que ve a Sitges amb motiu del Festival de Cinema o d’alguna de les moltes activitats anuals.
L’inconvenient, i avui en dia greu, és que tot demana una inversió que no és fàcil que la hisenda local pugui assolir plenament a curt o mig termini. No sembla que existeixi una altra via que la de recórrer al patrocini i a la col·laboració privada a la qual es pugui assegurar un retorn amb imatge i prestacions pactades satisfactòriament per ambdues bandes.
L’oportunitat propícia, escrivíem al començar: en això hem de convertir les dificultats actuals. Perquè a la fi feliçment assolida mai s’arriba plenament, però amb sacrifici, treball i voluntat col·lectiva ens hi podem acostar.
Ferran Martínez Sancho
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada