On número 18

La Pasqua, a Sitges, va acompanyada del so de les caramelles, una tradició que es manté molt viva gràcies als tres grups de la vila: el del Prado, el del Retiro i les Caramelles Sitgetanes. On fa un repàs de l'activitat d'aquestes tres agrupacions, a través de la veu dels seus responsables: Pere Camps, Lluís Curtiada i Joan Pinós. També gaudirem en aquest número d'un escrit de Vinyet Panyella sobre el llegat del Noucentisme a casa nostra. Panyella no només destaca les personalitats més importants d'aquesta etapa cultural i les obres que ens han deixat, sinó que en reivindica la seva importància urbanística, artística i cultural i demana que es faci una tasca de recuperació i difusió d'aquest llegat.

Quines són les novel·les que han agafat Sitges com a marc per a la seva trama? Ho podreu descobrir a la revisa On, que no oblida una data tan assenyalada com Sant Jordi i posa el seu granet de sorra a fer difusió de llibres que tenen Sitges com a escenari, escrits per sitgetans o per enamorats d'aquesta vila. I el quart reportatge que completa la publicació se centra en el món de les Harley, de la mà de tres sitgetans que ens expliquen com els ha canviat la vida conduir una de les motos més emblemàtiques del mercat. Esperem que us agradi!


Cants sota el balcó

Cantar pel carrer és un hàbit que, sense saber ben bé per què, ha desaparegut de l’esfera pública per passar a tenir un caire més íntim, més propi de la dutxa. Feu una prova: si veieu algú entonant pel carrer una tonada a ple pulmó pensareu segurament que és un borratxo o bé un boig. Per sort, encara hi ha qui reivindica un hàbit tan sa: amb la fi de la Quaresma, les tres colles de Caramelles locals porten als carrers de Sitges la joia i l’alegria per l’arribada de la primavera en forma de cançons.





Admirar i ser admirats dalt d'una moto

Uns 25 sitgetans tenen una moto Harley, però des de l’any passat, el mes juliol se’n reuneixen més de 200 a la vila, en una concentració que commemora l’Independence Day. Aquesta és només una de les trobades que fan els propietaris de Harley, ja que si una cosa caracteritza aquesta moto és tota la parafernàlia que l’envolta i que uneix tots els motoristes en grups que han esdevingut clubs socials. Miquel Matas, José Antonio Pérez i Manuel Palacios en tenen una, però l’experiència de cadascun d’ells trenca el mite de que darrera una Harley s’amaga la mateixa filosofia de vida.

Open publication - Free publishing - More caramelles

Cants sota el balcó

Les Caramelles tornen per Pasqua als carrers de la vila

Cantar pel carrer és un hàbit que, sense saber ben bé per què, ha desaparegut de l’esfera pública per passar a tenir un caire més íntim, més propi de la dutxa. Feu una prova: si veieu algú entonant pel carrer una tonada a ple pulmó pensareu segurament que és un borratxo o bé un boig. Per sort, encara hi ha qui reivindica un hàbit tan sa: amb la fi de la Quaresma, les tres colles de Caramelles locals porten als carrers de Sitges la joia i l’alegria per l’arribada de la primavera en forma de cançons.

Les Caramelles són una de les festes pasquals per excel·lència a la Catalunya Vella i al nord de la Nova. El seu origen, com moltes d’altres tradicions, és religiós: els homes dels pobles cantaven a la Resurrecció del Senyor, simbolitzada en l’inici de la primavera. Aquests càntics, amb els anys, es van anar convertint poc o poc en cançons dedicades a d’altres preocupacions dels homes, aquestes més prosaiques: les dones. Les colles cantaven dissabte de Glòria i dilluns de Pasqua sota el balcó de les estimades o promeses, duent una perxa amb un cistell que servia per recollir el premi amb forma de menjar i vi. Actualment, el premi és també més prosaic: diners en efectiu, que serveixen per pagar el tiberi i els músics professionals que els acompanyen.

A Sitges, els primers documents que parlen d’aquesta tradició daten del segle XVI. Però no va ser fins a finals del segle XIX quan el costum va agafar una forma similar a la que ara coneixem, la de la colla de cantaires amb barretina i clavell vermell a la solapa, el símbol de Sitges. El 1871 el Retiro va crear la seva colla, la més antiga de la vila, i el 1889 va ser el torn de la del Casino Prado. La tradicional rivalitat entre totes dues entitats és la que va fer que el que havia sorgit com un costum espontani s’institucionalitzés. Aquesta rivalitat va anar més enllà l’any 1941, quan gràcies a l’antic cor parroquial, l’Schola Cantorum, la tradició es va poder recuperar després de la Guerra, i va ser l’origen de les conegudes com Caramelles del Patronat, ara Caramelles Sitgetanes, la colla tradicionalment més nombrosa.

La rivalitat continua als nostres dies? “No hi ha rivalitat”, afirma entre riures Joan Pinós, de les Caramelles Sitgetanes, ja que “com a la Lliga, tothom ja sap qui és el millor”. Segons Lluís Curtiada, del Retiro “tots ens pensem que som els millors”. Al Prado i al Retiro, la tradició ha estat sempre autoanomenar-se la millor colla i dir que la del Patronat és la segona: qualsevol cosa per deixar l’etern rival en darrera posició. Pere Camps, del Prado, afirma que “la rivalitat encara ens manté vius. Un incentiu per sortir és pensar que la resta ho faran i que nosaltres no podem ser menys”.

COMPOSICIONS I VEUS

Joan Pinós és l’actual mestre caramellaire de les antigues Caramelles del Patronat. És l’encarregat de dirigir les veus i els músics, i de composar, si cal, algun dels dos temes que cada colla canta cada any. Un càrrec que ostenta des de fa 18 anys, tot i la seva joventut. “Jo vaig començar a cantar als 16 anys, quan el mestre històric del Patronat era Jordi Pañella”, explica, “i resulta que ell ho volia anar deixant mica en mica. Així que va buscar a la colla algú que en sabés una miqueta de música i tingués empenta... i em va enredar. En dos anys em vaig trobar amb una batuta a la mà”.

Posar-se a composar uns temes que s’han de comparar amb clàssics dels grans mestres històrics de les caramelles sitgetanes com Manuel Torrents, Gabriel Pallarès o el mateix Jordi Pañella no ha de ser tasca fàcil: “El primer any no en tenia ni idea i va sortir un xurro. Per sort, la cosa ha anat millorant. De les dues darreres caramelles que he fet ja n’estic més orgullós”.

En aquest difícil pas també s’hi ha trobat Pere Camps, mestre de la colla del Prado, que potser d’aquí uns anys veurà com recuperen alguna de les seves composicions. “Potser alguna s’ho mereix i tot”, afirma amb un somriure. I en què pensa a l’hora de composar les caramelles? “Tinc molt en compte els cantants dels que disposo, el que poden fer i el que no”. Aquí sorgeix un tema interessant: les veus. S’ha de ser bon cantant per sortir a les caramelles? Lluís Curtiada, cap de colla de les Caramelles del Retiro, ens treu de dubtes: “Hi ha molt bones veus, n’hi ha de normals... i n’hi ha que fan mal d’orella només escoltar-les. No es tracta de ser bo o dolent, sinó de tenir ganes de cantar”. Pinós però, creu que ara “la gent canta pitjor que abans perquè no cantem tant a la vida”. Camps remata: “La veu s’educa. Ara sembla que fa vergonya cantar, i el fet de no fer-ho habitualment fa que costi més trobar bones veus”.

LA CRISI DEL 2000

El principi del mil·lenni va coincidir amb una de les pitjors crisis que han patit les caramelles. Si els anys 50 o 60, les colles podien passar tranquil·lament de 60 cantaires, el 2005 es va arribar a la situació crítica en la qual la colla del Prado no va poder sortir perquè no eren prou gent. Lluís Curtiada recorda que el 2000, quan ell va entrar com a cap de colla, “el primer assaig érem 8”. La manca de candidats va ser la causant, de retruc, d’una de les grans polèmiques sorgides entre les tres colles del poble: l’accés de les dones. Joan Pinós ho recorda: “Fa 10 anys hi havia molt poca gent, i unes noies que sempre venien a cantar ens van dir que volien sortir amb nosaltres. I vam dir que cap problema. I no passa res. Si ara s’accepten els matrimonis del mateix sexe, no hi veig aquí el problema".

Les Caramelles Sitgetanes són encara les úniques a acceptar l’entrada femenina, al contrari que el Prado i el Retiro. “No té res de sexista”, afirma el Pere Camps, “l’esperit de les Caramelles és el mateix que el de les serenates: cantar a les dones. I sortir amb noies potser anava en contra d’aquest sentit”. Lluís Curtiada dóna un altre punt de vista: “A mi cap noia no m’ha vingut a dir-me que volia cantar. Cantem a les dones i és la tradició. Em pots dir que, per exemple, abans no hi havia tradició de bastoneres i ara sí. És veritat, però elles han fet una colla nova. No hi ha colles mixtes de bastoners. Doncs potser per aquí van les coses, per enfocar-ho d’una manera més natural”. Tot i això, la polèmica es va oblidar quan les colles van començar a recuperar cantaires, i ara les dones brillen per la seva absència. “Crec que en el nostre cas –acaba el Joan– el més maco és que no hi ha prohibició, però es manté la tradició”.

I EL FUTUR?
La clau de la recuperació de les Caramelles els darrers anys ha estat, com no podria ser d’altra manera, el retorn de la gent jove a les colles, les ganes de recollir un testimoni que els més grans no sabien a qui passar. Els problemes de futur ara poden venir per una altra banda: les Caramelles van a cantar allà on les criden, i aquestes visites són les que deixen els diners que possibiliten l’existència de la colla. I actualment, segons Lluís Curtiada, “més de la meitat són bars i restaurants. Les cases particular es van perdent. I és una llàstima. Als restaurants sovint hi ha turistes dinant, que no s’assabenten de res i que fins i tot sembla que els molestes perquè pensen que després has de passar el platet”. Pere Camps explica que “abans la gent no aprofitava la Setmana Santa per agafar vacances i marxar fora. S’estava més a Sitges, hi havia més cases per anar a cantar i més ambient pel carrer. Darrerament, ens hem trobat amb cases que ens criden i que paguen, però que ens diuen que no cal que hi passem perquè no hi són. I encara sort!”.
Aquests són els núvols que s’apropen sobre una tradició que, per subsistir, necessita, segons el Lluís “que la pròpia gent de Sitges se les senti més. Potser una mica més de propaganda institucional no aniria pas malament”. Joan Pinós ho resumeix així: “Només pel fet de sortir al carrer per socialitzar val la pena mantenir les caramelles, una activitat transversal que ajunta gent de diferents edats. Aquí realment la gent del poble es coneix, interactua i això reforça molt el teixit social. I a Sitges, per sort, encara podem preservar això”.

Americanes, valsos i sardanes









A Sitges, els ritmes més tradicionals són els que van sorgir el segle XIX: els valsos (la música predilecta llavors) i les americanes (que van portar els indianos). A mitjans del segle XX, sobretot a la colla del Patronat, es van popularitzar també les sardanes. El Retiro aquest any surt, en paraules de Lluís Curtiada, “amb dos trumfos. Enguany, celebrem 140 anys d’existència de l’entitat i cantarem les dues peces més representatives de la nostra història”. Les escollides són el vals “Dissabte de Glòria”, de Gabriel Pallarès i Trinitat Catasús, i l’americana “Encís Amorós”, del mateix Pallarès i Felip Font. El Prado ha optat per “Platja d’Or”, de Manuel Torrents i Miquel Utrillo, i per recuperar la tradició dels popurris, peces que combinen músiques actuals amb lletres satíriques. El popurri, de Xavier Gimeno, es diu “Popurri electoral”. A les Caramelles SItgetanes, han optat pel vals “Diades d’amor”, de Jordi Pañella i Joan Maragall, i l’americana “Mentre cantem caramelles”, amb lletra i música d’un dels components de la colla, Juli Delclós.

Admirar i ser admirat dalt d'una moto

Uns 25 sitgetans tenen una moto Harley, però des de l’any passat, el mes juliol se’n reuneixen més de 200 a la vila, en una concentració que commemora l’Independence Day. Aquesta és només una de les trobades que fan els propietaris de Harley, ja que si una cosa caracteritza aquesta moto és tota la parafernàlia que l’envolta i que uneix tots els motoristes en grups que han esdevingut clubs socials. Miquel Matas, José Antonio Pérez i Manuel Palacios en tenen una, però l’experiència de cadascun d’ells trenca el mite de que darrera una Harley s’amaga la mateixa filosofia de vida.

Si una cosa tenen en comú Miquel Matas, José Antonio Pérez i Manuel Palacios, a banda de tenir una Harley, és que tots tres se la van comprar quan ja passaven els cinquanta anys i quan van tenir diners per a fer-ho. “Tota la vida m’han agradat, però era un somni per a mi, i vaig pensar que un dia me la podria comprar”, diu Miquel Matas, que té una Harley Springer 98, de 1.340 cc. I aquell dia va arribar quan tenia 53 anys, i des de llavors la seva vida ha canviat bastant: “He fet nous amics amb qui comparteixo una mateixa sintonia, una colla de matrimonis amb fills grans que sortim a fer l’aperitiu i no tornem a casa fins a les vuit del vespre, i on no hi ha classes socials”.

José Antonio Pérez ironitza sobre els motius de la compra de la seva Fat Boy de 1.450 cc dient: “Quan em vaig jubilar vaig pensar que no volia ser el més ric del cementiri i em vaig fer un petit homenatge”. Ell, però, a diferència del Miquel, no fa gaire sortides perquè “a la dona no li agrada i llavors és més complicat fer trobades amb tot de parelles que comparteixen una estona i una afició”. Manuel Palacios va més enllà en el seu comentari i s’autoparòdia afirmant que “és una compra de pitopàusic, sempre l’has volgut tenir i quan tens una certa edat te la compres”. Per a ell, una Harley “és un caprici, estètica pura”, i conduir-la no li ha suposat grans canvis a la vida. Fa viatges sol o amb la dona amb la seva Fat Bob de 1.600 cc, “com a molt en petits grups”, però s’allunya bastant de les grans concentracions, la vestimenta de cuir i les trobades de moters. De fet, assegura que per a ell “tenir una Harley no és una filosofia de vida, sinó que sóc motorista i tinc una Harley”.

LA MOTO DE L’ESTÈTICA I LA LLIBERTAT
Si se’ls pregunta per les sensacions en conduir una Harley, la descripció s’aproxima bastant en els tres casos: “És una moto per anar tranquil, gaudir del paisatge, no tenir pressa i t’aporta una sensació de llibertat bastant important”. També parlen de comoditat, de bellesa i, evidentment, del soroll del seu tub d’escapament, “un so que està patentant i que és únic al món”, informa el Miquel.

El que està clar és que les Harley aixequen passions entre els seus admiradors, però també odi entres els seus detractors. Els que creuen que és la moto per excel·lència acostumen deixar-se “abduir” pel món que les envolta. “Hi a dos tipus de persones, les que els agrada les motos i les que només els agrada les Harley”, diu el Manuel. “És tot plegat molt americà i acabes anant als bars a escoltar música conuntry”, afegeix exagerant. De fet, hi ha tot un look darrera aquesta marca, amb vestimenta de cuir, perilla, etc… Però si un aspecte és totalment inherent a l’essència de Harley-Davison és la personalització de tots els seus models. Per això la marca ofereix més de 6.000 peces i accessoris perquè cadascú adapti la seva moto a la seva personalitat. El Manuel, el Miquel i el José Antonio no tenen les seves motos customitzades, només alguns detalls com ara les alforges que decoren la de Matas, però sí coneixen amics que “es gasten 30.000 euros en comprar la moto i se’n deixen 20.000 més al taller”, diu el Miquel.

Però també hi ha els qui associen el soroll i l’estètica d’aquestes potents màquines a estereotips cinematogràfic o a grups americans molt en voga anys enrere. “Hi ha una mala premsa pels Àngels de l’Infern o per algunes pel·lícules que s’han fet que relacionen aquesta moto amb gamberros, quan en realitat el perfil que hi va dalt és el d’un matrimoni de gent d’una certa edat”, explica el Manuel. També en José Antonio comenta alguna anècdota relacionada amb aquesta mala fama, com ara “la cara que posa algun vianant quan el deixes creuar al pas zebra, com si l’haguessis d’atropellar”.

Tots tres pensen que “tothom pot tenir avui dia una Harley”, que no és una moto de gent amb diners, tot i que reconeixen que “l’has de cuidar molt, perquè si cau a terra –pot arribar a pesar uns 300 quilos– et deixes una pasta amb els recanvis”, afegeix el José Antonio. I en Miquel ressalta que, “tot i ser una moto cara, no perd mai valor. La meva, per exemple, me la podria vendre pel mateix preu que vaig pagar fa cinc anys”. El Manuel es va comprar la seva primera Harley fa un any, i fa una setmana que n’ha estrenat una de nova.

UN CLUB AMB UN MILIÓ DE SOCIS

El Harley Owners Group (H.O.G.) és una organització internacional fundada el 1983 i patrocinada per Harley-Davidson Motor Company. Té més d’un milió de socis, el club amb més seguidors que hagi tingut mai una empresa. El Miquel, el José Antonio i el Manuel pertanyen al H.O.G, a través del que anomenen chapter, és a dir un grup local de propietaris muntat pels concessionaris oficials. “El chapter de Barcelona organitza sortides, calçotades, excursions, etc. Hi acostumem a anar una vuitantena de motos i la idea és anar tots junts sempre i tranquil·lament”, argumenta el Miquel, que és assidu a aquestes trobades, contràriament al José Antonio i al Manuel.

Hi ha concentracions on es reuneixen 10.000 Harley, com la Barcelona Harley Days, que enguany és del 8 al 10 de juliol. Però a nivell mundial, “les més grans es fan a Àustria, al setembre, a Faaker See, on es reuneixen 60.000 motos, i a EUA, a l’agost, se’n fa una on es concentren 100.000 motos”, explica Miquel Matas.

Sitges també acull, des de l’any passat, una trobada de Harley. I com que el rerefons americà sempre hi és present, el dia escollit és el 3 de juliol. Sota el nom d’Independence Day, més de 200 motos i 300 persones es concentren a la vila per a mostrar que a la comarca també hi ha amor per les Harley. El Miquel aprofita per a denunciar que “la manca d’aparcament a Sitges, des de que s’ha fet el passeig nou, dificulta que s’hi faci un turisme de motos”.


L’AVENTURA

Manuel Palacios recorda quan va anar a l’Alger amb una moto de trail. Ara gaudeix de la Harley d’una altra manera, en grups petits, acompanyat de la dona o, fins i tot sol.“ La setmana passada vaig anar a Cuenca, anar i tornar, passejant i gaudint de tot el que veia”, comenta satisfet. El José Antonio fa sortides tot sol i més properes, tot esperant engrescar la dona i poder començar l’aventura. Qui no para és el Miquel. “La Harley fa ganes d’aventura”, diu. I segurament té raó, perquè l’any 2008 va fer dalt d’una Harley “part de la Ruta 66 (als Estats Units), creuant la Vall de la Mort a 63 graus”. I, com que no en va tenir prou, aquest estiu marxa amb la dona al Cap Nord (Noruega), “sense reserva d’hotel, a l’aventura”.

Així doncs, darrera una Harley potser s’amaga una estètica, un estil, un canvi de xip a l’hora de rodar per la carretera, però, sobretot, les ganes de complir un somni que s’arrossega des de la infantesa. Cada persona és un món, i el que no es pot estereotipar és la manera de gaudir-ne.