Cants sota el balcó

Les Caramelles tornen per Pasqua als carrers de la vila

Cantar pel carrer és un hàbit que, sense saber ben bé per què, ha desaparegut de l’esfera pública per passar a tenir un caire més íntim, més propi de la dutxa. Feu una prova: si veieu algú entonant pel carrer una tonada a ple pulmó pensareu segurament que és un borratxo o bé un boig. Per sort, encara hi ha qui reivindica un hàbit tan sa: amb la fi de la Quaresma, les tres colles de Caramelles locals porten als carrers de Sitges la joia i l’alegria per l’arribada de la primavera en forma de cançons.

Les Caramelles són una de les festes pasquals per excel·lència a la Catalunya Vella i al nord de la Nova. El seu origen, com moltes d’altres tradicions, és religiós: els homes dels pobles cantaven a la Resurrecció del Senyor, simbolitzada en l’inici de la primavera. Aquests càntics, amb els anys, es van anar convertint poc o poc en cançons dedicades a d’altres preocupacions dels homes, aquestes més prosaiques: les dones. Les colles cantaven dissabte de Glòria i dilluns de Pasqua sota el balcó de les estimades o promeses, duent una perxa amb un cistell que servia per recollir el premi amb forma de menjar i vi. Actualment, el premi és també més prosaic: diners en efectiu, que serveixen per pagar el tiberi i els músics professionals que els acompanyen.

A Sitges, els primers documents que parlen d’aquesta tradició daten del segle XVI. Però no va ser fins a finals del segle XIX quan el costum va agafar una forma similar a la que ara coneixem, la de la colla de cantaires amb barretina i clavell vermell a la solapa, el símbol de Sitges. El 1871 el Retiro va crear la seva colla, la més antiga de la vila, i el 1889 va ser el torn de la del Casino Prado. La tradicional rivalitat entre totes dues entitats és la que va fer que el que havia sorgit com un costum espontani s’institucionalitzés. Aquesta rivalitat va anar més enllà l’any 1941, quan gràcies a l’antic cor parroquial, l’Schola Cantorum, la tradició es va poder recuperar després de la Guerra, i va ser l’origen de les conegudes com Caramelles del Patronat, ara Caramelles Sitgetanes, la colla tradicionalment més nombrosa.

La rivalitat continua als nostres dies? “No hi ha rivalitat”, afirma entre riures Joan Pinós, de les Caramelles Sitgetanes, ja que “com a la Lliga, tothom ja sap qui és el millor”. Segons Lluís Curtiada, del Retiro “tots ens pensem que som els millors”. Al Prado i al Retiro, la tradició ha estat sempre autoanomenar-se la millor colla i dir que la del Patronat és la segona: qualsevol cosa per deixar l’etern rival en darrera posició. Pere Camps, del Prado, afirma que “la rivalitat encara ens manté vius. Un incentiu per sortir és pensar que la resta ho faran i que nosaltres no podem ser menys”.

COMPOSICIONS I VEUS

Joan Pinós és l’actual mestre caramellaire de les antigues Caramelles del Patronat. És l’encarregat de dirigir les veus i els músics, i de composar, si cal, algun dels dos temes que cada colla canta cada any. Un càrrec que ostenta des de fa 18 anys, tot i la seva joventut. “Jo vaig començar a cantar als 16 anys, quan el mestre històric del Patronat era Jordi Pañella”, explica, “i resulta que ell ho volia anar deixant mica en mica. Així que va buscar a la colla algú que en sabés una miqueta de música i tingués empenta... i em va enredar. En dos anys em vaig trobar amb una batuta a la mà”.

Posar-se a composar uns temes que s’han de comparar amb clàssics dels grans mestres històrics de les caramelles sitgetanes com Manuel Torrents, Gabriel Pallarès o el mateix Jordi Pañella no ha de ser tasca fàcil: “El primer any no en tenia ni idea i va sortir un xurro. Per sort, la cosa ha anat millorant. De les dues darreres caramelles que he fet ja n’estic més orgullós”.

En aquest difícil pas també s’hi ha trobat Pere Camps, mestre de la colla del Prado, que potser d’aquí uns anys veurà com recuperen alguna de les seves composicions. “Potser alguna s’ho mereix i tot”, afirma amb un somriure. I en què pensa a l’hora de composar les caramelles? “Tinc molt en compte els cantants dels que disposo, el que poden fer i el que no”. Aquí sorgeix un tema interessant: les veus. S’ha de ser bon cantant per sortir a les caramelles? Lluís Curtiada, cap de colla de les Caramelles del Retiro, ens treu de dubtes: “Hi ha molt bones veus, n’hi ha de normals... i n’hi ha que fan mal d’orella només escoltar-les. No es tracta de ser bo o dolent, sinó de tenir ganes de cantar”. Pinós però, creu que ara “la gent canta pitjor que abans perquè no cantem tant a la vida”. Camps remata: “La veu s’educa. Ara sembla que fa vergonya cantar, i el fet de no fer-ho habitualment fa que costi més trobar bones veus”.

LA CRISI DEL 2000

El principi del mil·lenni va coincidir amb una de les pitjors crisis que han patit les caramelles. Si els anys 50 o 60, les colles podien passar tranquil·lament de 60 cantaires, el 2005 es va arribar a la situació crítica en la qual la colla del Prado no va poder sortir perquè no eren prou gent. Lluís Curtiada recorda que el 2000, quan ell va entrar com a cap de colla, “el primer assaig érem 8”. La manca de candidats va ser la causant, de retruc, d’una de les grans polèmiques sorgides entre les tres colles del poble: l’accés de les dones. Joan Pinós ho recorda: “Fa 10 anys hi havia molt poca gent, i unes noies que sempre venien a cantar ens van dir que volien sortir amb nosaltres. I vam dir que cap problema. I no passa res. Si ara s’accepten els matrimonis del mateix sexe, no hi veig aquí el problema".

Les Caramelles Sitgetanes són encara les úniques a acceptar l’entrada femenina, al contrari que el Prado i el Retiro. “No té res de sexista”, afirma el Pere Camps, “l’esperit de les Caramelles és el mateix que el de les serenates: cantar a les dones. I sortir amb noies potser anava en contra d’aquest sentit”. Lluís Curtiada dóna un altre punt de vista: “A mi cap noia no m’ha vingut a dir-me que volia cantar. Cantem a les dones i és la tradició. Em pots dir que, per exemple, abans no hi havia tradició de bastoneres i ara sí. És veritat, però elles han fet una colla nova. No hi ha colles mixtes de bastoners. Doncs potser per aquí van les coses, per enfocar-ho d’una manera més natural”. Tot i això, la polèmica es va oblidar quan les colles van començar a recuperar cantaires, i ara les dones brillen per la seva absència. “Crec que en el nostre cas –acaba el Joan– el més maco és que no hi ha prohibició, però es manté la tradició”.

I EL FUTUR?
La clau de la recuperació de les Caramelles els darrers anys ha estat, com no podria ser d’altra manera, el retorn de la gent jove a les colles, les ganes de recollir un testimoni que els més grans no sabien a qui passar. Els problemes de futur ara poden venir per una altra banda: les Caramelles van a cantar allà on les criden, i aquestes visites són les que deixen els diners que possibiliten l’existència de la colla. I actualment, segons Lluís Curtiada, “més de la meitat són bars i restaurants. Les cases particular es van perdent. I és una llàstima. Als restaurants sovint hi ha turistes dinant, que no s’assabenten de res i que fins i tot sembla que els molestes perquè pensen que després has de passar el platet”. Pere Camps explica que “abans la gent no aprofitava la Setmana Santa per agafar vacances i marxar fora. S’estava més a Sitges, hi havia més cases per anar a cantar i més ambient pel carrer. Darrerament, ens hem trobat amb cases que ens criden i que paguen, però que ens diuen que no cal que hi passem perquè no hi són. I encara sort!”.
Aquests són els núvols que s’apropen sobre una tradició que, per subsistir, necessita, segons el Lluís “que la pròpia gent de Sitges se les senti més. Potser una mica més de propaganda institucional no aniria pas malament”. Joan Pinós ho resumeix així: “Només pel fet de sortir al carrer per socialitzar val la pena mantenir les caramelles, una activitat transversal que ajunta gent de diferents edats. Aquí realment la gent del poble es coneix, interactua i això reforça molt el teixit social. I a Sitges, per sort, encara podem preservar això”.

Americanes, valsos i sardanes









A Sitges, els ritmes més tradicionals són els que van sorgir el segle XIX: els valsos (la música predilecta llavors) i les americanes (que van portar els indianos). A mitjans del segle XX, sobretot a la colla del Patronat, es van popularitzar també les sardanes. El Retiro aquest any surt, en paraules de Lluís Curtiada, “amb dos trumfos. Enguany, celebrem 140 anys d’existència de l’entitat i cantarem les dues peces més representatives de la nostra història”. Les escollides són el vals “Dissabte de Glòria”, de Gabriel Pallarès i Trinitat Catasús, i l’americana “Encís Amorós”, del mateix Pallarès i Felip Font. El Prado ha optat per “Platja d’Or”, de Manuel Torrents i Miquel Utrillo, i per recuperar la tradició dels popurris, peces que combinen músiques actuals amb lletres satíriques. El popurri, de Xavier Gimeno, es diu “Popurri electoral”. A les Caramelles SItgetanes, han optat pel vals “Diades d’amor”, de Jordi Pañella i Joan Maragall, i l’americana “Mentre cantem caramelles”, amb lletra i música d’un dels components de la colla, Juli Delclós.