ON 6 ressegueix amb lletres i tinta els traços de les corbes femenines amb més poder i dels dibuixos dels móns imaginaris d’alguns dels il·lustradors i artistes més internacionals, afincats a Sitges, com a temes centrals.
En aquest petit racó del ciberespai ampliem algunes informacions de la revista impresa. Si premeu el botó que hi ha sota de cada article, podreu tenir més informació (links relacionats, vídeos, textos, etc.) sobre cadascuna de les notícies que, en exclusiva, tenim al web d'On.
Girl Power, elles són estrangeres mares i emprenedores És possible compaginar una nova vida familiar i personal, lluny del país d’origen amb la faceta d’empresària? Algunes de les dones que viuen en primera persona aquesta experiència han parlat amb ON per compartir la vivències, fites i dificultats de construir els seus somnis a la comarca.
L’Imperi de la imaginació Horacio Altuna, Juan Giménez, Ciruelo, Horacio Elena i Krahn són alguns dels noms internacionals més rellevants de la il·lustració de llibres, premsa o còmic. Dibuix social, ciència ficció, Fantasy, il·lustració humorística i infantil… tots destaquen en alguna d’aquestes branques en l’art del dibuix i conformen una concentració molt especial de talents artístics sudamericans, en aquest àmbit, a Sitges.
ON 6 ressegueix amb lletres i tinta els traços de les corbes femenines amb més poder i dels dibuixos dels móns imaginaris d’alguns dels il·lustradors i artistes més internacionals, afincats a Sitges, com a temes centrals. La sisena edició d’ON s’acosta a la figura de la dona estrangera, mare i empresària que ha arribat a la comarca disposada a fer crèixer els seus projectes de vida i feina. Des de Tailàndia, Holanda, Itàlia i Alemanya, elles expliquen la seva experiència.
De la mateixa manera, l’article d’opinió se centra en com la dona combina la seva faceta de mare amb la de professional, de la mà d’una periodista molt experimentada en compaginar aquestes dues vessants.
Els artesans de la vila també tenen un espai en aquesta nova edició d’ON. Els oficis de l’orfebreria, l’artesania en general, i la dedicada a la moda són presents, encara, al dia a dia de la vila. La fórmula de tècnica, creativitat i ofici donen el resultat de peces úniques. A més, la revista té, com a eix cultural principal, un reportatge gràfic, amb il·lustracions especials per a la publicació, sobre alguns dels artistes internacionals més importants del còmic, el dibuix social, el Fantasy Art i la ciència ficció. Ells són Krahn, Ciruelo, Horacio Elena, Juan Giménez i Horacio Altuna. Tots ells viuen i treballen concentrats a la vila, com a punt de sortida i difusió de la seva obra arreu del món.
ON també parla de la primera tertúlia cultural organitzada per la revista, el passat mes de març, que va convocar diverses personalitats de relleu en matèria de cultura a la vila, al voltant de Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, per parlar de l’exportació de la cultura catalana.
I en la dinàmica de donar a conèixer les possibilitats d’oci a la natura que ens envolta, ON proposa diferents itineraris pel Garraf, en aquest cas, per anar a visitar la Creu de Sant Isidre, tot fent cultura i salut.
Joan Iriarte, col·laborador de la revista, recentment homenatjat per la seva trajectòria com a fotògraf, dedica la seva Postal de Viatge a una imatge de bellesa brillant, tot dirigint la mirada del lector al mirall del riu Amazones.
L’Editorial +Moda arriba carregada de complements i peces per al bon temps. Finalment, l’Agenda d’activitats culturals, la Guia de comerços i restaurants i l’Aparador donen algunes pistes per a sortir i anar de compres.
Una lectura que obre les portes a la imaginació, el coneixement i l’oci, una invitació al lector a resseguir també les línies suaus del número 6.
Algunes de les mans més creatives del còmic, el dibuix social, el Fantasy Art i la il·lustració infantil són a Sitges. Horacio Elena, Ciruelo Cabral, Horacio Altuna, Juan Giménez i Fernando Krahn són alguns dels exemples més rellevants d’artistes que van establir les seves residències a la vila atrets pel clima, la tranquil·litat i una atmosfera perfecta per a la creació. A més, representen una realitat social dels seus països d’origen (Xile i Argentina), ja que un bon nombre de les ments més imaginatives en dibuix són sudamericanes i han creat el seu “cau creatiu” a Sitges. ON ha entrat a les seves llars, als seus estudis, espais únics on muses, fades, dracs, monstres, personatges amb molta personalitat i móns plens d’humor, drama i ciència-ficció es materialitzen sobre paper, les pàgines dels seus contes i còmics, milers de dimensions paral·leles de tinta i idees.
HORACIO ELENA Va arribar l’any 1970 a Sitges. Aleshores viatjava molt amb la seva dona per Europa en una furgoneta, elaborant i venent artesania en pell. Després de recórrer les costes franceses, italianes i gregues, van tornar a Catalunya, fins que l’any 1975, van instal·lar-se definitivament a Sitges amb tota la seva família. Va nèixer a la província de La Plata (Buenos Aires) i destaca per la seva feina com a il·lustrador de contes infantils –“sempre m’ha agradat treballar pels nens i per als nens”–, que combina amb la seva faceta com a escultor i pintor. Viu a la platja de Sant Sebastià, amb vistes al mar, un autèntic racó que convida a la inspiració. Elena està implicat en la vida del poble, tot i que com ell diu, “no he perdido mi acento porteño”. Per a mostrar el seu vincle amb la vila va fer una escultura que es pot veure davant de l’ermita de Sant Sebastià (“Dona mirant al mar”), un homenatge a la dona i als veïns de Sitges. Per a mostrar la seva obra, l’artista està preparant una exposició a finals d’agost al Mercat Vell on es podran veure diferents treballs en pintura i escultura en fusta i ferro. El seu contacte amb l’escultura “és molt nou” i li està obrint noves formes d’expressió. Tot i que va començar estudiant arquitectura, la seva vocació, de seguida va anar cap a la pintura. Això també va fer que comencés a fer dibuixos per a contes. Després va venir a Espanya, gràcies a una beca i va començar a treballar per a diferents editorials i es va professionalitzar en els llibres, a més de fer alguns treballs publicitaris. Per a ell, dibuixar és una mena de do i recorda com, ja de petit, copiava els dibuixos dels còmics de Flash Gordon. Té un compte pendent, l’animació. Alguns dels contes més estimats escrits i il·lustrats per ell mateix són Majo, el Rinoceronte o Mar Martí, el conejo. Segons paraules seves, el més important en l’art de la il·lustració és “la creativitat, la imaginació i la fantasia”.
CIRUELO CABRAL Aquest artista, especialitzat en Fantasy Art, també és argentí i viu a Mas Alba, en una casa de retir creatiu, amb la seva família. Ciruelo va arribar a Sitges gràcies al contacte d’un altre dels grans, Horacio Altuna, l’any 1987. Va estudiar tota la seva secundària a una escola d’art a Argentina. Sempre va voler dedicar-se al Fantasy i per això va venir a a Europa. “Els argentins sempre diem que mentre hi hagi pilotes de futbol i llapis, Argentina continuarà donant jugadors i dibuixants, i ningú sap per què”, explica divertit sobre la quantitat d’argentins que es dediquen a la il·lustració. I és que segons l’artista, Buenos Aires és “una jungla en ebullició, tant per les coses bones, com per a les dolentes”. I afegeix que “a la ciutat argentina tothom viu a cent per hora, és l’única manera de sobreviure. Això fa que la gent tingui facetes simultànies”. Per això, una altra de les seves grans aficions és la música: en la seva adolescència va formar part de diverses bandes de rock. I en aquesta línia s’emmarquen les il·lustracions que va fer per als àlbums d’Steve Vai, com per exemple The 7th Song.
Ciruelo actualment treballa en un projecte per al mestre George Lucas, en la il·lustració d’un llibre sobre l’univers Star Wars, on el director ha reunit els seus dibuixants preferits. Aquest no és el primer treball per a Lucas, ja va fer les portades de la trilogia Chronicles of the Shadow War, del mateix director. Després de 10 anys, ha aconseguit, segons paraules seves, “fer el que em dóna la gana” i considera que la diferència entre un il·lustrador i un artista és que el primer posa el seu art al servei d’un altre i el segon, al servei de les seves pròpies idees. L’any 1997 va fundar la seva pròpia editorial (Dac-Editions) i viatja per tot el món, convidat a convencions i fires de Fantasy, des d’on aprofita per promocionar el seu art. Recentment, ha exposat a Buenos Aires i confessa que li agradaria fer alguna cosa a Espanya, per exemple, col·laborar al Festival de Sitges, fent alguna mostra, xerrada o dissenyant el cartell, com ja ho va fer algunes edicions el seu amic Sanjulián. Sent veritable admiració per Gaudí, conserva el nen que tots portem dins, ja que mai no va deixar de dibuixar, la seva gran passió, i a més, va inventar els “petropictos”: una manera de percebre les formes que hi ha a les pedres que Ciruelo, amb el gest del seu traç, fa que adquireixin volum, com si fossin escultures. El seu efecte és tridimensional, semblen tallades, però només són dibuixos.
Des que va començar a treballar ara fa 27 anys, diu que no ha fet vacances i que si tingués més temps, l’utilitzaria per dibuixar encara més. Algunes de les seves obres destacades són El libro del Dragón, Luz, el Arte de Ciruelo, Cuaderno de viajes de Ciruelo, Notebooks o el darrer, Hadas y dragones, que té la intenció de continuar en diferents llibres perquè representa el nucli de tots els seus interessos. Segons el dibuixant, l’art és “una activitat en la qual l’ésser humà posa tot el seu interés, amor, creativitat i intenció” i considera que, d’aquesta manera s’explica que “estem dissenyats per a gaudir, necessitem risc, espontaneïtat i creativitat”.
FERNANDO KRAHN Aquest dibuixant xilè, va afincar-se a Sitges gràcies al cúmul de coincidències que han estat presents durant tota la seva vida. Durant els anys seixanta, va deixar Xile per marxar a Nova York, i després va tornar al seu país, que va abandonar poc abans del cop militar l’any 1973. D’aquesta manera, va venir a parar a la vila, amb la seva dona, Maria de la Luz Uribe, traspassada fa uns anys, amb qui va treballar tota la seva vida en la il·lustració de contes infantils. L’artista explica que el secret del seu treball és “la constància i el fet de no rendir-se mai”. Se’l coneix sobretot pels seus Dramagramas al Magazine de La Vanguardia, on confessa que ha trobat una forma d’expressió a la qual s’hi ha mantingut fidel.
Joan Brossa era un entusiasta de l’obra de Krahn i junts van publicar el llibre El fuet de les cent cues. Amb Seix Barral, el seu proper projecte és un llibre que es desmarcarà de tot el que ha fet fins ara. La seva habilitat per al dibuix és una qüestió “de mescla genètica i influència familiar”, el seu pare era advocat però molt bon caricaturista, i la seva mare era cantant i dibuixava molt bé. A més, confessa que la part humorística de la seva obra la deu al seu pare, que l’expressava sense paraules. Durant els anys seixanta, el seu període novaiorquès, va col·laborar a diverses publicacions com The New Yorker, Esquire, o The Reporter. Altres col·laboracions importants han estat a El País, Triunfo, Die Zeit, Stern, Transatlantik, Internacional Herald Tribune, etc.
Un dels referents de Krahn, pel que fa a il·lustració és Wilhelm Busch, un poeta i dibuixant alemany que ha marcat la seva manera de dibuixar.
Actualment, Krahn treballa en una part molt nova de la il·lustració, com és la d’animar les seves creacions i també animar música, una mena de “pintura en acció” amb músics contemporanis. La idea és poder treballar en un DVD que pugui servir com a recurs pedagògic i que serveixi per a escoltar la música d’una altra forma. El seu fill Santiago l’ajuda en les animacions.
HORACIO ALTUNA Altuna és popularment conegut, actualment, per la seva tira còmica a El Periódico de Catalunya, ‘Familia Tipo’, i per les seves espectaculars historietes eròtiques a Playboy, on les seves figures femenines han estat elevades pels seus lectors a mites de l’erotisme.
Va començar a estudiar dret pel seu pare, però ho va deixar. Abans de ser dibuixant, va ser granjer amb un altre dibuxant que el va introduir al món del còmic. Porta 43 anys de feina i quan va decidir venir a Espanya, va ser en plena crisi dels quaranta, “la meva dona va ser molt valenta d’acomanyar-me”, explica. I és que creu fermement que un ha de fer el que li agrada fer:”Jo no sé com deu ser viure fent allò que no t’agrada”. Aquest argentí té tres fills i porta 28 anys fent tires en diverses publicacions, cosa que ell califica d’”ofici”, per aquesta raó, explica que no coneix la síndrome del paper en blanc. Va arribar a Sitges l’any 1982, s’hi van quedar perquè volien un lloc tranquil per veure crèixer la canalla, a més, tenien la fantasia de viure al costat del mar. L’artista afirma: “Jo sóc sitgetà, fa 28 anys que visc aquí”.
La seva creativitat va més enllà de la il·lustració, ja que confessa que “si no fos dibuixant, seria escriptor perquè m’agrada explicar coses”. Sobre el seu ofici al seu país, parla de les seves virtuds i els seus defectes, però destaca que la formació que han rebut allà és molt sòlida, en totes les disciplines. Sobre la seva àmplia producció per a Playboy, manifesta que “em va venir molt bé econòmicament, m’ho vaig passar molt bé, però la gent em va encasellar una mica”. A Altuna li agrada més la historieta social. Properament publicarà una nova obra amb Planeta, on ha editat tota la seva obra en diferents llibres. Actualment és el president de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, cosa que confessa que li fa molta il·lusió i que considera que és una demostració d’afecte i respecte per part dels seus col·legues. D’aquesta manera ell diu que “torna d’alguna manera, una mica el que li ha donat Catalunya” i reconeix que gràcies a la seva tasca a l’entitat i és conscient que “el moviment associatiu que hi ha a Catalunya no existeix a altres llocs”.
JUAN GIMÉNEZ Aquest dibuixant argentí, especialitzat en la ciència ficció, va estudiar disseny industrial i va venir a viure a Sitges arran de visitar uns amics i venir de vacances a la vila. Va començar treballant en publicitat, fent 500 espots publicitaris al Canal 7 (Mendoza, Argentina). Va rebre diferents premis en festivals publicitaris i d’animació, a més de guardons com a dibuixant a diferents salons del còmic internacionals.
El que més li agrada fer és esciure i dibuixar, a més de la pintura i la il·lustració, tot i considerar-se un historetista de ciència ficció. El treball més important de la seva carrera, a parer seu, va ser la seva primera sèrie de llarga durada As de Pique, amb dibuixos en blanc i negre i guió de Ricardo Barreiro. També destaca la seva col·laboració amb la pel·lícula Heavy Metal, per “notòria i trascendent”. La Casta de los Metabarones, amb guió d’Alejandro Jodorowski, en vuit volums, també és una de les seves grans fites. La seva capacitat de dibuixar la considera més que un do, una vocació, ja de ben petit es dedicava a reproduir tot el que l’envoltava, “fins i tot les històries que veia al cinema, i fent això, sense saber-ho, ja estava fent quelcom molt semblant al còmic. Amb el pas dels anys, l’objectiu no ha cambiat, segueix sent la meva més gran afició”, declara.
Actualment treballa en un projecte amb guió propi sobre un tema que no havia tocat abans, el medieval. I el projecte de futur que li agradaria fer és una història d’aviació en el període de la Segona Guerra Mundial, pel qual ja treballa en les primeres línies.
Són nòmades, aventureres, fortes, extrovertides i somiadores, assenyades, valentes, emprenedores… Totes elles van venir a parar al Garraf després d’anys d’esforços, canvis, d’estudiar, treballar i tombar. Però han arribat a un punt de les seves vides en que busquen arrelar-se a un indret perfecte per veure crèixer els seus fills i els seus projectes. Són mares, estrangeres i empresàries. És possible combinar totes aquestes facetes? Elles només són una petita mostra d’una part important de la població de la comarca que busca fer-se un lloc i realitzar-se lluny dels països que les van veure néixer. Yolanda Potman (Holanda), Monica Panato (Itàlia), Heike Lohneis (Alemanya) i On Bodda (Tailàndia) narren la seva aventura de vida al país que han escollit per plantar arrels i somnis.
EMPRENDRE Totes quatre estan d’acord en el fet de ser emprenedora com a una sortida per obrir-se camí en un lloc on les seves circumstàncies els fan més difícil trobar una feina: “En el meu cas, gairebé no puc escollir. Amb tres nenes petites i sent estrangera, és més fàcil començar el teu propi negoci que buscar una feina”, declara Panato. Però també parlen dels riscos i de les ajudes que tenen per part de la gent que les envolta. Potman: “A Sitges i Ribes, tothom ajuda tothom. Quan vaig arribar, no fa ni un any, anava pel carrer amb la meva bicicleta i una veïna em va dir: ‘Ah! Tu ets la nova! Com et dius? Sóc aquí per ajudar-te en el que calgui, truca’m quan em necessitis’. Això ho vaig valorar molt. Necessito més ajuda [riu] però està bé!”, explica amb entusiasme. Totes coincideixen que quan van arribar es trobaven desorientades: “Necessites trobar referents i amistats, tenim dubtes sobre tot, la família és lluny… Trobar el nostre petit racó i entorn social, porta un temps”.
Panato va crear la seva empresa, TalkBarcelona, amb aquesta idea, crear una xarxa oberta a tothom i especialment als nouvinguts per a conèixer gent, fer preguntes i resoldre dubtes de tot tipus. “La idea és que tots els estrangers ens poguéssim connectar, alemanys, italians, holandesos, francesos, anglesos… de totes les nacionalitats. TalkBarcelona és una pàgina que permet connectar la teva àrea i comunitat local. Quan arribem estem desorientats i fa el procés d’ubicació una mica més ràpid”, explica. Heike, a Vilanova, diu divertida, que abans de ser mare, era només la dona d’en Sergi, però ara és la mare del Quim.
Les oportunitats de negoci a Sitges i a la comarca, segons les emprenedores, “les has de buscar tu, com a qualsevol banda, amb esforç i treball”. Les coses que tenen a favor i en contra són moltes. El tema de l’idioma condiciona, Panato i Lohneis parlen castellà i el català l’entenen perfectament. Bodda i Potman porten menys temps i estan en el procés d’aprenentatge de les llengües que es parlen aquí i s’hi esforcen. Avantatges són, sobretot, la il·lusió que hi posen i que són projectes personals que han engegat amb vocació. Per exemple, per a Potman, a qui sempre li ha agradat la canalla i el ball, engegar una escola de dansa és un somni fet realitat.
D’altra banda, totes treballen en una mena de negoci que dilueix les fronteres: la cuina i el sentit del gust no entenen d’idiomes, en el cas de Bodda; la fotografia de Lohneis tampoc necessita paraules; la dansa, per part de Potman, és expressió pura i una forma de comunicació; i Panato, amb el seu portal, crea nexes entre la comunitat local, sigui quina sigui la nacionalitat dels usuaris.
Una de les dificultats principals que troben a l’hora de treballar és el fet de compaginar maternitat i feina. Quan els nens es posen malalts, sovint, han de deixar feina per a més endavant, però, “el fet que l’empresa sigui teva també et permet aquesta flexibiliat, explica Potman. Panato també confessa que sovint està amb l’ordinador davant, el telèfon a una mà i gairebé bressolant la petita de les nenes amb el peu, i que quan posa les tres a dormir, a la nit, pot dedicar més hores seguides a l’empresa. Lohneis ho expressa així: “Quan tens la teva pròpia empresa tens més flexibilitat, pots cambiar el teu horari de treball segons les teves necessitats”. I encara Lohneis posa de relleu que “aquí quan una dona ha de treballar, sempre compta amb l’ajuda de la família, els avis tenen un paper primordial en el funcionament de la vida familiar. Nosaltres, en tenir la família fora, sovint no comptem amb aquesta valuosa ajuda”.
Però els casos també es diferencien. Per exemple, Bodda, es va independitzar als 13 anys, va treballar com a mainadera, portant la casa, netejant i cuidant la canalla d’una família de Bangkok i als vespres estudiava i es va treure el seu títol en comptabilitat. Després va començar a treballar portant els comptes d’una fàbrica i des d’aleshores ha compaginat feina, estudis i més tard, família: “Estimo la meva família i sempre que puc, vaig a veure’ls, però vaig aprendre a ser independent. Aquest és un tema que no em preocupa”. La parella és fonamental per treure endavant la feina i la canalla. Lohneis ho té clar: “T’has d’organitzar amb la teva parella” i Potman ho corrobora: “els marits ajuden”.
FER ARRELS Aquestes heroïnes quotidianes de natura nòmada no saben si romandran per molt temps a Sitges, ja que sempre els hi ha agradat molt viatjar. Però Panato no dubta que vol quedar-s’hi: “Vull fer-me velleta a Sitges”, diu [i somriu]. El fet d’adquirir un habitatge també és senyal d’una clara voluntat de quedar-se, si no per sempre, un llarg temps. Panato i Lohneis reconeixen que “hem comprat casa i tot! Això és prou significatiu!”.
Encara tenen temps de tenir aficions, malgrat la dedicació plena als seus projectes i a la seva família. Algunes fan esport, com Lohneis, però el cert és que “el negoci requereix hores de feina sempre, és una dedicació contínua i en el temps lliure, intento promoure’l”. Bodda també és d’aquest parer, treballa moltes hores per poder treure endavant el seu projecte de càtering, que requereix moltes hores de feina. I en aquest sentit, alerta sobre la necessitat d’informar els clients potencials d’això: “Hi ha gent que es queixa dels preus del menú i sovint és per ignorància. Jo treballo amb les millors matèries primes i hi dedico molt de temps, hi poso tota la meva ànima en el que faig”, a la qual cosa Lohneis afegeix que creu que “s’hauria de respectar la feina si algú ofereix un producte de primera qualitat, la manca de coneixement pel producte pot portar a apreciacions que representen una falta de respecte”.
Finalment, Panato parla que li agrada que Sitges sigui “una població amb una mentalitat tan oberta i que se’ns escolti”. En aquest sentit, Lohneis destaca que “Vilanova ha d’aprendre molt de Sitges, aquí ens sentim còmodes i identificades”. I la mateixa Monica continua: “A Sitges, hi conflueix gent de tota Europa amb ganes de fer coses, s’hi couen moltes idees”. Amb arrels, voluntat, llavors, adob, treball i molta cura, els projectes personals i laborals creixen per a unes dones que no es rendeixen i que han trobat a Sitges a més d’un lloc on plantar una llar, també les seves idees empresarials, fruits de futur.
YOLANDA POTMAN és holandesa, està casada amb un creatiu publicitari i té dues filles de 3 i 5 anys. Va estudiar comunicació audiovisual i va fer la seva tesi sobre pel·lícules per a nens (sempre preocupada pel comportament dels més menuts). Després de treballar un temps en el món del cinema i la televisió (treballava més de 40 hores setmanals), va decidir-se a treballar amb canalla, fent una de les coses que més li agradava: ballar. Els nens a Holanda acaben les classes a les 15h, així que tenen tota la tarda per a fer activitats extraescolars. Potman es va endinsar en el món dels nens a través de la dansa, volia ser més creativa i estar connectada amb ells. Així, va començar a treballar en activitats extraescolars i després va obtenir el títol de professora de dansa.
La família Potman va arribar a Sitges el juliol de l’any passat, atrets pel seu nom i la calidesa de la seva gent: “Quan vam arribar, vam tenir clar que ens hi volíem quedar. El que més ens va agradar va ser la gent, que té la mentalitat molt oberta, una mica com els holandesos. Aquí, de seguida tothom t’ajuda, a més, hi ha moltíssims holandesos. En som uns enamorats!”, confessa. Portman ha començat el seu negoci a Sant Pere de Ribes, on ha fixat el seu domicili. Es tracta d’una escola de dansa per a nens anomenada Dance tickles, que es tradueix com “pessigolles de la dansa” (www.dancetickles.com).
MONICA PANATO. Aquesta italiana de 31 anys és parella d’un anglès. Tenen tres filles, una de sis mesos, una de 2 i una altra de 3 anys. Ell és professor d’arts marcials i treballa al Centre Cívic de Quint Mar. Panato, de ben jove, va sentir molta inquietud per l’aprenentatge d’idiomes i en acabar els estudis de secundària va començar a estudiar idiomes a la universitat, però va deixar-ho per començar a viatjar: “Vaig decidir que tenia moltes ganes d’aprendre practicant”. Parla italià, alemany, castellà i anglès i encara que, de moment, no s’atreveix amb el català, l’entèn perfectament. En un dels seus viatges, va venir a Barcelona i “sempre vaig voler tornar”, declara.
Però quan va venir amb la seva petita família, va decidir que no volia un ambient de ciutat per a la nena. Un dia que van venir a Sitges a passar el dia i els va encantar: “Vam decidir que ens hi quedaríem, hi vam trobar un ambient molt bo i suau per a la nena”, explica. I encara afegeix que, en comparació a d’altres indrets on havien viscut anteriorment, el canvi era per a millor: “Veníem de viure a Anglaterra i Alemanya, així que vam notar molt positivament el canvi pel clima i per la vida que es fa a Sitges, molt diferent a altres indrets d’Europa. La gent és molt oberta i predisposada a ajudar”, explica satisfeta. L’empresa de Panato és un lloc web on tota la comunitat estrangera de Barcelona i voltants pot tenir un punt de trobada i posar en comú les seves inquietuds (www.talkbarcelona.com).
HEIKE LOHNEIS té 36 anys i és de Frankfurt, fa 11 anys que és a Catalunya i es va casar als EUA amb un vilanoví, amb qui té un fill de 16 mesos. Anteriorment havia viscut a Canadà, Austràlia i als EUA. Ja fa uns anys que viu a Vilanova. La seva família és a Alemanya però vénen bastant de visita. Lohneis va estudiar fotografia a Barcelona, a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Abans de dedicar-se plenament a la fotografia, però, va treballar com a hostessa de vol. Va venir a parar al Garraf perquè va conèixer al seu marit per una feina i té molts amics a Sitges, un important grup d’estrangers i de mares de diferents nacionalitats amb qui manté el contacte gràcies a les seves freqüents trobades. Lohneis sempre havia treballat com a freelance però ara fa un any que està concentrada en la seva empresa, un estudi fotogràfic especialitzat en books i en fotografia familiar: embarassades, nens, nadons, així com fotografia publicitària (www.heikelohneis.com).
ON BODDA és tailandesa i té 31 anys. Està casada amb un italià i tenen dues filles, de 5 i 14 anys. Va estudiar Comptabilitat i, de moment, parla anglès i tailandès. Fa dos anys que va arribar a Sitges i de seguida va enamorar-se de la vila per la seva situació privilegiada, al costat de Barcelona i perquè “ho té tot, sempre pots anar a passejar a la platja o a la muntanya, depenent del que et vingui de gust en cada moment”, explica. Abans d’anar a parar a la comarca, va viure amb el seu marit a Suïssa, a Ginebra. Bodda vol començar un negoci de càtering per oferir menjars per a grups, de cuina tailandesa. Ofereix la possibilitat de venir a casa dels clients i preparar un sopar o dinar per a grups reduïts, fins al menjar per a grups de fins a 100 persones, en que ella s’encarrega de preparar un pica-pica, un menú o el que el client demani. Fa un any que té el projecte i l’ajuda d’una amiga tailandesa de 32 anys. A Olivella, va preparar el menjar per a un grup de 80 persones i és molt optimista per a seguir endavant amb el seu projecte.
Girl Power, elles són estrangeres mares i emprenedores
L’Imperi de la imaginació
