El número 7 d’On acosta els lectors al món de la música electrònica de la mà d’alguns Dj’s i alguns locals que han fet una aposta per donar a conèixer aquest estil. Un dels altres temes centrals d’aquesta nova edició de la revista d’oci, cultura i tendències és el del nou turisme rural a Ribes, que aposta per una oferta de qualitat transformant algunes de les masies i cases emblemàtiques de Ribes en paradisos de retir.
Entreu i descobriu els ritmes de la nit de Sitges, alguns dels locals de moda aposten pels sons electrònics i per donar l’oportunitat als joves Dj’s de punxar amb un públic entusiasta.
Algunes masies i cases d’americanos de Ribes s’han transformat en els darrers anys en hotels que han reinventat el turisme a Ribes, buscant una diferenciació. Aquest és un passeig per l’interior d’aquests espais de repòs.
Així és com expressa la revista ON en el seu primer aniversari que vol continuar, amb el títol d’un tema de Bob Sinclar, el batec continua... I és que el tema principal de la revista és Mixing Sitges, on la publicació s’aproxima a la música electrònica i parla amb alguns empresaris i dj’s que han apostat per aquest tipus de música als seus locals. Ells expliquen els secrets de posar-se el públic a la butxaca a amb festes especials i sons nous.
La revista inaugura en el seu aniversari nova secció, la d’actualitat i notícies del Port d’Aiguadolç, on fa parada a un dels festivals més importants de l’any, el Festival Internacional de Música “Concerts de Mitjanit” i observarà totes i cadascuna de les novetats d’aquest espai actiu i viu que s’obre i s’acosta a la vila amb activitats culturals, socials i esportives.
El número 7 de la revista s’afegeix, i molt especialment, en el seu primer aniversari, a l’homenatge que la vila de Sitges va oferir a Joan Iriarte. I amplia, així, la seva secció Postal de Viatge a dues pàgines, on explica amb imatges bona part de la carrera d’aquest estimatprofessional, col·laborador i seguidor d’ON des del primer dia.
Un dels “plats forts” de la revista és un acurat i documentat article sobre el Patronat d’Asc, signat per Joan Tutusaus, on es fa una aproximació als primers anys de l’entitat cultural, malauradament desapareguda. I en la línia de conèixer la història i la vida cultural de Sitges, l’article d’opinió està dedicat als mecenes de la vila.
Les pàgines ribetanes d’ON fan ruta per alguns dels hotels rurals amb més glamour de Ribes. Es mostra com veritables joies de l’arquitectura modernista o masies, han estat restaurades i reconvertides en autèntics paradisos de retir, on cada detall es cuida, mostrant com Ribes reinventa el turisme de qualitat.
Les tendències i la moda tenen cabuda a l’ON de l’any, no només amb la secció +moda, també hi ha espai per parlar de l’estilisme i de la perruqueria, doncs és un fet que la cura i la bellesa són cada vegada més una prioritat a Sitges, que veu com, cada vegada, hi ha més locals dedicats a la perruqueria i l’estètica.
Fianlment, l’agenda d’activitats culturals, la guia de compres i restaurants i l’aparador, tanquen una revista que arriba al seu primer aniversari amb l’orgull d’una rebuda calorosa i amb ganes d’encetar un nou estiu en companyia dels seus lectors. Porteu ON a la bossa? Volem venir als cafès i terrasses, a la piscineta i a la platja. Volem gaudir de les vacances al vostre costat i bufar una espelma d’aniversari en la vostra companyia. El cor segueix bategant i la festa continua... Gràcies.
Parlar de turisme a Sant Pere de Ribes és tan inusual com reflexionar sobre el paper que juguen les camises de franel·la en la moda actual. Inusual i injust, perquè el sector turístic del municipi –si és que se’n pot dir així– ha patit una transformació important en els últims anys. De fet, de l’únic establiment hoteler que hi havia a finals de la dècada dels vuitanta, l’històric hostal Reina Maria, s’ha passat a la desena que hi ha actualment. Una xifra que en altres poblacions potser seria irrisòria, però que en el cas de Sant Pere de Ribes no és així. Primer, per l’absència d’una cultura i, en conseqüència, d’una política que entengui el turisme com una prioritat per al desenvolupament local. I segon, pels dos pols d’atracció turística que té just al costat: Sitges i, en menor mesura, Vilanova i la Geltrú.
A ningú se li escapa que intentar competir contra la potent oferta sitgetana i vilanovina és perdre el temps. Per això, els empresaris que han decidit iniciar un projecte hoteler a Sant Pere de Ribes han apostat per la complementarietat i la diferenciació dels seus veïns comarcals. Dos factors que els han permès fer-se un lloc dins l’atapeïda competència de la costa catalana, sense que això els hagi abocat a un turisme marginal que no reporti beneficis comercials. Bona prova d’això són els resultats econòmics d’alguns d’aquests establiments, en què la crisi –tot i fer acte de presència– no ha causat els estralls que ha generat en altres llocs.
Qui sap si el secret d’aquest èxit a petita escala és un turisme que evita la massificació i que busca, sobretot, la seducció de l’encant... En tot cas, aquest és l’exemple dels tres hotels que veurem a continuació. Tres espais que defineixen a la perfecció, cadascun amb la seva pròpia personalitat, l’oferta turística ribetana del segle XXI.
OSTERIA IBAI La primera parada d’aquesta excursió hotelera condueix a l’emblemàtic barri de les Parellades, entre el centre històric de Ribes i l’ermita de Sant Pau. Allà, just a sobre de la riera, hi trobem l’osteria Ibai. L’establiment es va inaugurar a l’any 2005, tot i que els seus orígens es remunten a principis dels noranta, quan l’Iñaki López i la Rosanna Espachs van obrir la taverna basca Irati. Després d’uns anys instal·lats a la plaça de la Vila, la parella va traslladar el seu projecte a Barcelona. I la jugada els va sortir bé: d’aquella decisió en va sorgir el grup Sagardi, un dels més reconeguts a l’hora d’exportar la cuina basca més enllà d’Euskadi. Ara mateix, el grup té més de vint restaurants repartits entre el País Basc i Catalunya, a més d’algun altre a Andorra i Argentina.
El cuquet de la nostàlgia, però, va fer que López i Espachs busquessin algun motiu per tornar a Ribes, i l’Ibai va ser la seva millor excusa. Si fa o no fa, així és com ho explica Jordi Jaime, maître de l’osteria, que defineix el negoci com “una de les joies del grup Sagardi i del turisme ribetà”. La seva privilegiada ubicació, “que no està enmig del poble ni tampoc massa allunyat”, permet a l’Ibai combinar els clients que busquen la tranquil·litat amb els que s’hi acosten per fer un àpat puntual. I és que un dels punts forts de l’osteria és la gastronomia, i la seva carta de vins, amb més de 125 referències.
Més enllà de l’estómac, però, els responsables de l’establiment també volen que l’osteria sigui un espai confortable i de relax. És per això que les catorze habitacions amb què compta aquesta casa d’estil colonial (antiga residència del mossèn ribetà Anton Miret i Massó) estan equipades amb uns llits suecs fets a mà. “Hi ha hotels que no ho valoren, però nosaltres entenem que el descans dels clients és primordial”, diu Jordi Jaime. Només cal acostar-s’hi per comprovar-ho.
HOTEL PALOU La segona visita d’aquesta ruta turística està concertada en un altre dels barris històrics de Ribes: el Palou. Concretament, a l’antiga casa del doctor Cristòfol Cuadras i Massó, on ara s’hi troba l’hotel Palou. L’edifici és de l’any 1874, data en què aquest indiano ribetà va tornar procedent de l’Habana, on havia anat a fer-hi fortuna com tants altres catalans. En el seu cas, les coses li havien anat prou bé i, gràcies a això, el doctor Cuadras (tal com tothom el coneixia) va poder-se construir una de les cases senyorials més preuades de l’època.
Una casa que també ha tingut els seus alts i baixos, com tots els anys que va romandre abandonada, entre els records gloriosos de la que havia estat una de les famílies més influents del poble i l’oblit col·lectiu a causa del seu malmès estat. Conèixer aquests antecedents és vital per entendre el sentiment que desprèn avui en dia l’hotel Palou. L’establiment manté la seva estètica originària i recrea, molt especialment, l’aventura dels americanos ribetans que se’n van anar a fer les Amèriques al segle XIX.
El projecte de reconvertir la casa pairal en un hotel neix a l’any 2003. Va ser aleshores quan l’Imma González i en Toni Villena, amb l’ajut de les seves respectives famílies, la van començar a reformar. La idea inicial era adaptar-la per fer-ne un ús propi, però la visita d’alguns inversors que els hi van proposar comprar els terrenys per fer-hi un hotel els va fer canviar de parer. “Vam pensar que seria una bona oportunitat per finançar una part de les obres i, a la vegada, homenatjar la figura del doctor Cuadras”, afirma Rafael González, pare de l’Imma i un dels responsables del negoci.
Sis anys després de prendre aquella decisió, les dues famílies no es penedeixen del pas que van fer. “Sant Pere de Ribes té molt potencial turístic, però l’ha d’explotar i donar-lo a conèixer més”, pensa González. En aquest sentit, un dels seus projectes a mitjà termini és ampliar l’hotel, tot i que el fet de tractar-se d’un edifici protegit no ho posa gens fàcil: les normatives són molt estrictes i qualsevol pas requereix un feixuc procés burocràtic.
Ara per ara, l’hotel Palou disposa de deu habitacions, i totes elles estan personalitzades amb referències cubanes. Així, per exemple, a la primera planta hi podem trobar la sala del cotó, la del cocoter, la del rom, la del plataner o la del mateix doctor Cuadras; mentre que a la segona hi ha la de la canya de sucre, la del cacau, la de les palmeres, la del cafeter i la del tabac. Una curiosa numeració que s’acompanya de l’altre gran tret característic de l’hotel Palou: la relació cordial i familiar que mantenen amb els seus clients.
MASIA ELS CUCONS Després de passar per una osteria i un hotel, la tercera –i última– destinació ens porta fins a una masia allunyada del nucli urbà de Ribes. Es tracta de la finca dels Cucons, ja documenta l’any 1700, que es troba en un dels extrems del camí de Can Xoriguera, entre Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú. El negoci hoteler el regenta la família Hoffmann, que va arribar al municipi cap a finals dels anys vuitanta. Tot i tenir orígens familiars alemanys, ja feia temps que estaven instal·lats a Catalunya; en concret, a Sant Cugat del Vallès.
El pare de la família, Hans Hoffmann, es dedicava al món de les finances, i volia gaudir de la jubilació aïllat de la ciutat. És probable que Sant Pere de Ribes no encaixi plenament amb aquesta definició, però “ell ja en tenia prou amb aquest entorn natural i el benestar que transmet”, diu el seu fill Andreas. Després de la defunció del seu pare, ell és qui s’encarrega de la direcció de l’establiment junt amb la seva mare Eva. L’objectiu és “continuar i millorar l’enorme llegat” que hi va deixar el seu progenitor, iniciat poc abans de les olimpíades de Barcelona, a l’any 1992.
L’hereu dels Hoffmann recorda que tot just era aleshores quan el turisme rural “començava a despuntar” a Catalunya. “La veritat és que no teníem la idea de fer un allotjament natural, però la casa era molt gran i això significava poder obtenir uns ingressos extra”, afegeix. Els resultats parlen per si sols: “durant els mesos d’estiu o els períodes de vacances, la casa sempre està plena”.
Si bé és cert que la crisi econòmica actual ha modificat els hàbits de bona part dels clients, que es queden menys dies, les característiques dels Cucons (amb cinc habitacions dobles) possibiliten que el volum d’ingressos no se’n ressenti pràcticament gens. A més, tan ell com la seva mare tenen la sensació que cada vegada hi ha més turistes que prefereixen “la calma d’un entorn natural abans que el típic turisme de sol i platja”.
A banda de l’allotjament, la situació geogràfica de la finca fa que l’empresa familiar també se sustenti del conreu de la vinya i de la producció d’agricultura ecològica. “No treballem en grans quantitats”, explica l’Andreas, “sinó les que ens permeten el consum propi i fer algunes vendes”. Una bona manera d’entendre què representa la finca per a la família. I és que, més enllà dels diners, els Hoffmann veuen en els Cucons la passió d’en Hans per l’entorn natural.
House, tech-house, trance, chill-out, acid, ambient, electro, new age, progressive... Són paraules, per a molts, alienes, però el cert és que ja formen part del diccionari i el lèxic dels seguidors de la música que ha trencat esquemes i maneres de viure la festa en els darrers anys. La música electrònica està ben popularitzada i present i cada vegada són més els Dj a la comarca que acosten les noves propostes sonores a un públic més ampli, en els locals de Sitges, on poc a poc va creixent l’anomenada “cultura de club”.
DJ’S DE CASA Dani Arbonés (Dani Empa) és l’exemple d’un dels molts Dj’s que han començat punxant als locals de Sitges, en un principi, com a aficionat, i que mica en mica ha anat professionalitzant el seu treball. Aquest sitgetà de 28 anys, dissenyador industrial i interiorista, timbaler de l’Escola de Grallers de Sitges, entre moltes altres habilitats, va començar punxant al Village i altres locals de la vila. Però fa tres anys va começar un projecte que va anar creixent i va acompanyar els seus passos fins a plantejar-se la seva afició a punxar a les nits d’una forma més professional. Nacho Rigola (propietari del bar Village) i Arbonés van començar amb el projecte Freakytu.com, organitzant les festes del Prado per a Carnaval i amb l’objectiu d’oferir una alternativa d’oci a la gent de Sitges. Es tractava de crear un model de festa perquè el públic gaudís i en favor de l’entitat. Les festes van ser tot un èxit i han esdevingut un plat fort del Carnaval.
D’aquí, van sortir altres projectes. Un dels seus grans èxits van ser les Festes Moon de l’Atlàntida del passat estiu, on Arbonés va punxar i que va organitzar tenint cura de tots els detalls, amb els seus socis, i que repetiran enguany els dijous a Sweet Pacha, a partir del 9 de juliol. Dani Empa ja té una residència a Barcelona, a la sala Broadbar, ha punxat també Sweet Pacha i està produint un parell de temes amb segells disogràfics. A més, té un programa a Loca FM (Moon Sessions), dissabtes de 21 a 22h (www.locafm.cat).
Altres Dj’s de referència a Sitges són, per exemple Toni Bali, com comenta Arbonés, que “és tot un referent, Dj resident de l’Atlàntida, que té el seu propi segell i que ha publicat ja alguns treballs al mercat”. I hi ha altres noms com el de Xavi Trilla (Magma), Dj Invitado, Ohm Sisters, o Alberto Beach, que com comenta Miquelo Matas, “està movent la gent per punxar a la platja, una cosa que estava prohibida. Finalment, ha aconseguit els permisos per fer coses a la platja del costat del Club Natació”.
EL ROOM I LA SEVA APOSTA El local de Sitges que ha fet una aposta més clara per la música electrònica és el Room, un petit bar del carrer Sant Pere. Un dels socis, Pau Rubio, que va obrir el local l’any 2006 és un enamorat d’aquest tipus de música: “Vaig començar a punxar amb uns amics en aquest local i també a la Cava del Retiro, on l’entitat ens va donar l’oportunitat d’animar les nits de l’entitat per a la gent jove”. Segons explica Rubio, el fet de tenir el local on es punxi música electrònica i on també els amics vagin a punxar“és una idea molt romàntica, ens ho passem molt bé fent els que ens agrada i treballant alhora”, confessa. El fet que fa més especial el Room és que és un local molt jove, és alternatiu, i un públic molt ampli, però, a més, que “el rotllo que portem és molt amateur, la gent que comença ve a punxar i s’ho passa molt bé amb el públic”, manifesta Rubio. Cal afegir que aquesta “minisala”, com l’anomena Rubio, també està potenciant molt el món de la música electrònica entre la gent més jove, no només donant-los l’oportunitat de punxar per primera vegada. També són els promotors del primer concurs de Dj’s a Sitges, una iniciativa que “ha funcionat molt bé durant la primavera”, explica satisfet.
L’estiu passat, a més, el Room era el “pre” de les festes Moon de l’Atlàntida i és que les sinèrgies que es creen entre locals són molt importants: “Ens agrada poder col·laborar amb discoteques i altres bars per crear circuits d’oci. D’aquesta manera el públic pot accedir a una oferta més àmplia i variada”. Un altre avantatge de crear aquestes sinèrgies és que “la gent del poble et coneix i tens un públic fidel durant tot l’any”, un públic que no falla i que omple el Room cada cap de setmana.
I durant els mesos d’estiu els responsables del local tenen previstes festes temàtiques entre setmana on cada dia punxarà algú diferent. A Room es pot escoltar des de deep house, fins a minimal, passant pel hardcore i el techno, i fins i tot es pot gaudir de sessions live, on dues o tres persones ofereixen un espectacle de veu en directe i música electrònica, tota una manera de viure aquest tipus de música de forma fresca i immediata. I pel que fa als dj’s que punxen, a banda de la part més amateur, a Room punxen amics dels responsables del local, com per exemple, el reconegut Alexis Patterson, el Dj norueg, que, com explica Rubio, “si l’haguéssim de pagar, no podríem, punxa perquè és amic i perquè el nostre local és tranquil i poden provar coses i experimentar. Tot un luxe!”.
“VIURE” DE DJ “No és gens fàcil”, comenta Arbonés, “guanyes més diners fent bolos i tot funciona per contactes, és un món amb molta competència, cada vegada hi ha més gent que punxa”, explica. El fet és que les noves tecnologies “han fet molt de mal i molt de bé” a la música electrònica i a la gent que s’hi dedica, ja que, com diu Arbonés, abans, els Dj’s tenien la seva “exclusiva” amb els vinils, i amb l’era digital i Internet, pots treure les bases i altres materials de la xarxa amb molta facilitat”, confessa. Però també reconeix que “gràcies Internet, pots donar a conèixer molt millor la teva feina i fer que qualsevol persona des de qualsevol punt del món escolti la teva música”.
Miquelo Matas, empresari de la nit i Dj a locals com el Magma i a les festes de Carnaval del Retiro, comenta que “tothom pot ser Dj, ara”, en el sentit que s’ha democratitzat molt aquesta afició. Evidentment, però, explica que per a ser bo, cal moure’s molt, tenir molts contactes i certa habilitat, ja que, “cal tenir bona tècnica i saber “llegir” la gent que tens al davant”.
EL CONTACTE AMB EL PÚBLIC A la sala Room el contacte amb el públic és primordial. La sala és molt petita però la cabina és a peu de pista, “el públic pot mirar i interactuar amb el Dj, la gent gaudeix moltíssim”, declara Rubio.
Matas també comenta que és important “connectar amb el públic i saber quina música els pot animar i aixecar la festa”. Al Magma, Marc Rossell, el seu responsable, apunta que “la cabina del Dj del local també està oberta per tothom que vulgui passar i provar”, això és de dilluns a dijous, i “si val la pena el que escoltem i sap aixecar l’ambient del local, estudiem si li donem sessions de cap de setmana”.Tanmateix, Rossell també reconeix que “és difícil trobar un dj, que sigui polivalent i que llegeixi la gent que té al davant”. La idea dels responsables del Magma és que hi hagi una rotació de diferents Dj’s per trobar una varietat i que el públic no s’avorreixi. A Magma es poden sentir sessions molt variades, com d’electro-pop, house, techno o fins i tot de rythm&blues, quan ve Javier Mezo i es fica en cabina. I Rossell apunta que “un dj hauria de ser com un músic de jazz, hauria de saber improvisar”.
I això bull. Properament, més música electrònica al nou Gatsby (antic Aqua), a les festes Moon de Sweet Pacha, tot fent un “pre” al Room o qualsevol altre local de la nit sitgetana. I és que la festa no para. Així ho descriu Arbonés: “Jo podria estar 15 hores seguides punxant”.
Divendres, 19 de juny, esteu convidats a la festa del primer aniversari de la revista ON, el vostre magazín de cultura, oci i tendències de Sitges i Sant Pere de Ribes. Serà a les 20h al cafè-bar MAGMA, al carrer Parellades de Sitges. Brindarem amb un ON Magma, escoltarem la música en directe dels Hotel Gurú i veurem el vídeoart d'Esther Villa.
Ens agradarà molt comptar amb la vostra presència!