Quin Sitges per als nostres néts?

Patrimoni arquitectònic, una aposta de futur

En els últims quaranta anys el teixit urbà del centre de Sitges ha canviat ben poc. És veritat que s’han obert carrers nous (els de la zona de l’Oasis els anys vuitanta i els de la Plana Est el darrer quinquenni), però les noves vies públiques cal cercar-les fora d’aquest perímetre, sobretot a Can Pei i les Cases del Sord, a Can Girona, als Molins, als Plans d’Aiguadolç, als Pins Vens, al Rocar i a Ca l’Antoniet i, fora del nucli urbà, a les Botigues de Sitges. Llevat del parcs de Can Bóta i de Can Robert i de l’Hort de Can Falç (obert al públic des de 1992), és en aquestes últimes zones on han proliferat nous parcs i espais públics, com ara els de Facundo Bacardí, del Rocar i dels Garrofers.

A diferència del teixit urbà, sí que han canviat els edificis que emmarquen els carrers i que durant dècades els donaren personalitat. Entre començament dels anys setanta i mitjans dels vuitanta, es van enderrocar una sèrie de finques que, tot i no estar catalogades, tenien un indubtable valor artístic, històric i/o patrimonial. Entre d’altres, van sofrir els efectes de les piquetes la casa Bailach, que s’aixecava a la cantonada del carrer de Sant Pere amb la Ribera; la casa Pere Montané (actual Escola Pia), al carrer de Sant Isidre; la casa Bernardo Fernández, situada a la cantonada del carrer de Bonaire amb la Ribera; i la casa Ferret, al Cap de la Vila.


Amb la catalogació del patrimoni arquitectònic sitgetà realitzada el 1991, s’impedí que altres edificis anessin al terra. Però llevat d’unes quantes excepcions (com la Casa del Rellotge, del Cap de la Vila, o l’Hospital de Sant Joan Baptista, per citar dues de les rehabilitacions més vistoses i alhora modèliques), molts d’aquests edificis actualment catalogats no han estat reformats ni restaurats des de fa anys i avui es troben en un estat de deteriorament que fa pena mirar-los. És el cas del Patronat d’Acció Social Catòlica, al carrer de les Parellades, de la casa J. Ferret Carreras, al carrer de l’Hort Gran; de la casa Vilella (Residència Helvètica), al Passeig Marítim; del Casino Prado Suburense, i de l’ermita de Santa Bàrbara, per esmentar exemples ben diferents entre si. També fan plorar els jardins de Terramar i l’hort de can Falç, sobretot aquest últim, que diàriament rep desenes d’infants que hi van a jugar.

Com a patrimoni que és de tots els sitgetans i les sitgetanes (encara que els propietaris de les finques siguin persones físiques o jurídiques), els diversos ajuntaments que hi ha hagut de l’any 1991 ençà –i aquí incloc també l’actual, amb l’esperança que afronti aquest tema amb urgència i valentia– haurien d’haver mostrat més sensibilitat pels edificis que fan de la nostra vila un indret peculiar.

Si és veritat que Sitges és una població turística, cal potenciar tot el que pugui agradar al que ens visita més enllà del que ja és tòpic (sol, platja i oci nocturn). I el patrimoni arquitectònic és un factor de primer ordre. Algú s’imagina la casa de Dante Aligheri, a Florència, amb la façana ronyosa i plena d’esquerdes? O el Moulin de la Galette, a París, amb les aspes trencades?

Cal apostar seriosament pel nostre patrimoni arquitectònic, entendre’l com una eina de futur amb moltes possibilitats econòmiques. Per què hem d’estar parint sempre projectes nous, quan el més fàcil és repensar i posar al dia –amb imaginació i un discurs coherent– allò que ja tenim i que veiem cada dia? Per què hem d’omplir Sitges amb tota mena d’escultures de gust més que dubtós (la gran majoria) i que no guarden cap relació amb l’entorn en què estan ubicades? Per què no projectem entre tots plegats el Sitges del 2030, en lloc de fer propostes quadriennals? Per què es tan difícil aconseguir un consens, per part dels nostres representants municipals, en qüestions de cultura i de patrimoni? Per què molt sovint es cerquen assessors forans quan a la vila hi ha prou coneixedors del patrimoni local?

Actualment, s’està revisant el catàleg del patrimoni arquitectònic, una tasca que ocuparà bona part de la legislatura 2011-2015. Ignoro de quina manera s’està realitzant la revisió, però m’agradaria pensar que els criteris d’inclusió seran prou amplis com per a preservar el màxim nombre d’edificis possible, no fos cas que d’aquí vint anys els nostres fills i néts ens puguin retreure que no vam ser prou agosarats.

Mentrestant, caldria anar fent accions puntuals que milloressin la visibilitat d’aquells edificis que avui dia passen desapercebuts. Sí, ja sé que no hi ha diners, que les arques municipals estan buides i que, qui més qui menys, tothom té dificultats econòmiques. Algunes d’aquestes accions, però, tampoc són tan costoses. N’apunto dues.

La primera seria estimular i ajudar –per part de l’Ajuntament– els propietaris de finques catalogades perquè arrangin les façanes de les seves finques. Com? Condonant-los l’IBI durant un període de cinc anys, per exemple. La segona proposta (una proposta que he fet, almenys, a quatre regidors de cultura diferents en els darrers deu anys) seria la de col·locar en als edificis més emblemàtics de Sitges una petita placa de metacrilat on constaria l’any de l’edificació, l’arquitecte que el va projectar i l’estil arquitectònic. El mateix es podria fer en aquells edificis on s’han hostatjat personatges il·lustres; penso en la casa del carrer de Sant Pau on visqué el poeta Salvat-Papasseit el 1918, o la casa del carrer Major que fou morada de González-Ruano als anys quaranta, però hi ha molts més exemples igualment vàlids.

Roland Sierra