SitgeXtreme. L’skate, més enllà del patinatge

El fenomen de l’skateboarding va superar amb escreix les previsions de popularitat que havien vaticinat els primers practicants. I és que allò que havia nascut com un simple divertiment va anar convertint-se, mica en mica, en un esport reglamentat (amb les seves pròpies competicions) i, més endavant, en tot un estil de vida. També a casa nostra, on els joves hi veuen una bona manera de reafirmar-se com a tals.

Les llegendes poden ser de qualsevol època i de qualsevol temàtica, però totes tenen la particularitat que ningú en pot demostrar la seva veracitat. Passa amb la del cavaller Sant Jordi, patró del país, i passa amb la de l’skate. Si bé la majoria d’entesos coincideix que l’skateboard va sorgir a la costa californiana, als Estats Units, les dates i les influències no són precisament unànimes. Alguns ubiquen la seva erosió a la dècada dels quaranta, fruit de l’evolució d’unes incipients estructures de fusta amb un mànec i quatre rodes. Altres, en canvi, situen el naixement del patinatge modern a principis dels anys seixanta, com una alternativa al surf. Els partidaris d’aquesta segona versió sostenen que l’skate va ser la solució pensada per joves surfistes nord-americans que volien passar una bona estona quan a la mar no hi havia onades.

DEL SIMPLE PATINATGE A L’ESTIL DE VIDA
Els inicis amb l’skate del ribetà Daniel Esteve, de 22 anys, més conegut pels amics com a Cavall, es remunten als 12 anys, en la primera etapa de l’adolescència, coincidint amb el pas de l’escola a l’institut. “A aquella edat no et planteges cap altra cosa que no sigui patinar”, apunta, “ni modes, ni estils de vida, ni res que se li assembli”. Tot i que també és veritat que, amb el pas del temps, “et vas adonant que, cada vegada més, necessites tenir el monopatí sota els peus”. En Cavall ho planteja com un procés natural, en què el fet d’anar perfeccionant la tècnica “t’acaba enganxant”.

Potser per això, perquè és una trajectòria feta mica en mica, la seva passió per l’skate és tan forta. “Quan fa temps que patines”, explica, “et sents alliberat; descarregues adrenalina i desconnectes d’allò que et preocupa”. I tot això “mentre passes una bona estona al costat dels amics”.

L’SKATE COM A SINÒNIM D’AMISTAT
En Xavi Varón, de 22 anys i també ribetà, és un dels companys amb qui va a patinar. En Rata (tal com l’anomenen) i en Cavall passen tardes senceres a l’skate park de Ribes. Són del tipus d’skaters més “purs”, en el sentit que de la passió per patinar n’ha sorgit una manera d’entendre la vida. “L’skate va ser un dels elements que ens va unir i segueix sent un dels fils conductors de la nostra amistat”, afirma en Rata. Per a ell, “el bon ambient i l’afany de superació” són dos dels pilars que el mantenen unit a aquest esport.

I ho veu, sobretot, ara que fa temps que no patina amb assiduïtat: “Sempre que veig un skate, l’agafo; és com el futbolista que no juga en cap equip, però que es posa a fer tocs amb la pilota quan en té una a prop”. Aquesta vinculació gairebé mística amb el monopatí també es percep “en la manera de veure el poble, que canvia substancialment quan prèviament has patinat: hi ha voreres, desnivells, rampes, obstacles, etc., que per a la gent no signifiquen res i que per a nosaltres són la visualització instantània d’un truc, un salt o qualsevol moviment en monopatí”.

El tercer skater en discòrdia és el sitgetà Samuel Andersson, de 17 anys. La Rubia –així el coneixen– entén el patinatge “com una droga” (sana): “Com més patines, més ganes i més necessitat en tens”. L’hora diària que dedica a patinar (quatre si és en cap de setmana) n’és la millor prova. Al seu entendre, l’skate “no només és un passatemps per divertir-se, ja requereix un mínim de preparació física i aporta equilibri, noves coneixences i esperit de superació”.
A l’hora d’analitzar el moviment skater, en Samuel el diferencia en diversos subgrups, cadascun “amb la seva pròpia personalitat”. Així, per exemple, “hi ha punks (patinen d’una forma més contundent), rapers (el seu punt fort és l’estil) i pijos (ho basen tot en l’estètica)”. La Rubia, però, matisa que, malgrat la varietat de tendències, tots estan units “per una taula d’skate”.

DIFERENTS MARQUES, IGUAL DE CARES
Si els joves tenen una predilecció (en alguns casos, obsessió) per la imatge que desprenen, els skaters no en són cap excepció. Marques com DC, Circa, Fallen, Etnies, Analong, Jart, Independent o Lakai estan a l’ordre del dia entre els patinadors habituals, sumant-se a les línies skateboarding que fabriquen firmes esportives més generalistes com Adidas o Nike.
En Cavall comprèn aquesta fal·lera per la roba especialitzada perquè “a tothom li agrada vestir com els seus ídols, encara que això costi diners”. La Rubia, per la seva banda, admet que “tots es fixen en l’estètica”, tot i que, al seu entendre, “la millor roba per a patinar no sempre és la de marques skaters, sinó la convencional”. El que no presta tanta importància a la imatge és en Rata, que prefereix gastar-se els diners en altres coses “abans que en una roba que és excessivament cara només perquè és tracta d’una marca skater”. Ell és del parer que l’important de debò és “com patines, i no pas la vestimenta que portes en aquell moment”.

SKATE PARK CONTRA MOBILIARI URBÀ
La creixent afició per l’skate a Catalunya i a la comarca també ha comportat una modificació del paisatge urbà. Especialment, per la construcció progressiva d’skate parks (pistes especials per a patinar), que ja s’han convertit en equipaments esportius de primer ordre, al costat de les piscines i les més que típiques pistes poliesportives. Al Garraf, per exemple, n’hi ha a Vilanova, a Sitges i a Ribes, i també està previst que se’n construeixi un a Cubelles.
Els skate parks han esdevingut el punt de trobada dels patinadors i, a la vegada, de molts altres joves, encara que tinguin una vinculació menor amb el món del patí. La proliferació d’aquests espais ha provocat que els aficionats al monopatí es concentrin en punts concrets de pobles i ciutats, “alliberant” el mobiliari urbà de les seves piruetes.

Són precisament els desperfectes puntuals que han ocasionat a la via pública el causant d’un cert rebuig de la societat cap al fenomen skater. Una desconfiança que molt sovint, de forma justificada o no, s’ha vist augmentada per l’aparició de pintades i el consum de porros i begudes alcohòliques a les zones on s’ubiquen. Cap dels nostres protagonistes, però, hi acaba d’estar d’acord. I és que, si bé reconeixen que quan no hi havien skate parks patinaven per les places i carrers del poble, tots tres volen deixar clar que “patinar no té res a veure amb fer pintades, fumar porros i beure alcohol”. Hi haurà gent que “potser combina aquestes aficions, és evident, però no es pot posar tothom al mateix sac: és una qüestió personal i no del col·lectiu”.
Encara que pugui semblar mentida, la mala fama que té l’skate entre alguns sectors de la societat ve de lluny. En pot donar fe el patinador nord-americà Frank Nashworthy, el primer en utilitzar les rodes de silicona a l’hora de patinar, a principis dels anys setanta. Fins aleshores, els skaters feien servir unes rodetes metàl·liques molt estridents i gens adherents. És a dir, que provocaven més soroll i més caigudes, la qual cosa enfurismava bastant alguna gent del carrer.

FUTUR ESPERANÇADOR
Tot i aquesta concepció d’una part de la societat, en Dani, en Xavi i en Samuel veuen un futur prometedor al món de l’skate. “Mentre hi hagi gent com nosaltres, aquest esport no morirà mai”, asseguren, mentre afegeixen que cada vegada hi ha més joves que el practiquen”. De fet, no descarten que acabi convertint-se en un esport de referència i, fins i tot, en una modalitat olímpica oficial. El temps dirà si tenen raó. Mentrestant, s’hauran de conformar en seguir gaudint-lo a la seva manera. Tres estils de viure l’skate; un mateix sentiment per assegurar-ne la supervivència.

PIRUETES PERILLOSES
Un dels trets característics de l’skate –per no dir el que més– són les piruetes que realitzen els patinadors. Un flip, un switch heelflip, un frontside, un nollie bigspin, un ollie, un method, un melon grab o un backside smith són algunes de les figures plàstiques més conegudes. A grans trets, però, es poden dividir en tres grans grups: els tricks (provocats pel moviment dels peus a la taula i on no hi intervé res més), els grabs (on el patinador agafa l’skate amb les mans després de saltar) i els grinds (si es fa amb la taula) o els slides (si es fa amb els eixos), en què l’skate es desplaça per sobre d’una superfície sense que les rodes toquin el terra.

En Cavall, en Rata i la Rubia coincideixen que “cal constància” per a poder dominar aquest esport, on també “és fàcil veure la gent que es desanima al cap de dos dies perquè no li surten les coses”. Si entrenes sovint, “les millores arribaran”. Si no, l’skate pot acabar convertint-se “en una pràctica perillosa”. Paraules d’experts.