Furgant sota la careta d’actor

En Genís Hernández s’ha passejat de poble en poble amb la companyia La Cubana, ha compartit pis amb en Pepe Rubianes i ha passat per sèries mítiques com Oh Europa, Oh Espanya i La memòria dels cargols, de la mà de Dagoll Dagom. Aquest actor sitgetà va viure de ben aprop l’ambient teatral que es respirava, no només a Sitges sinó també a Barcelona, els anys setanta i vuitanta. Les anècdotes que amaguen tants anys d’escena podrien formar un llibre, però de moment omplen unes pàgines en què en Genís recorda alguns moments de la seva carrera.

“He fet més quilòmetres que el bagul de la Rottenmeier”, diu el Genís Hernández. I no diu el bagul de la Piquer, que potser s’assemblava més a l’equipatge que ha arrossegat de bolo en bolo, sinó el d’aquella institutriu de conte infantil que podria ser perfectament la creu de la vida que ha portat aquest actor vocacional. “La veritat és que he viscut molt intensament i en guardo molt bon record de totes les meves experiències”.

Tot i que de jove sempre “muntava el xou” i ja feia els seus primers passsos a l’escenari amb la companyia sitgetana El Gall Groc, en Genís no hagués pensat mai que entraria a l’Institut del Teatre quan en va fer la prova d’ingrés, doncs les places eren molt limitades i sobraven aspirants. “Aquest fet, quan encara no tenia els 18 anys, va encaminar la meva trajectòria tant professional com vital”, reconeix. Tot just arribat a Barcelona va trobar un anunci en què es demanava un meritori per al grup Roba Estesa, que més tard portaria la mítica sala barcelonina de cabaret Cúpula Venus. “Jo m’encarregava de muntar la sala, buscar flors a les Rambles per a les tauletes i em vestia amb un ridícul esmòquing per a portar el bar”, recorda somrient l’actor. Fins que va fer la primera obra, La Corte del Rey Faraón, “una versió molt i molt lliure de l’obra original, en què jo feia de Castro José vestit amb còfia, faldilla curta i sabates amb brillants i tacons. Us
podeu imaginar!”.

En aquest espai teatral alternatiu i un pèl canalla van debutar gent com l’Oriol Tramvia, El Gato Pérez, Ángel Pavlosky i Crista Lean, i “hi freqüentaven l’Ocaña, el Nazario i molta més gent de la faràndula”. I allà va ser on va conèixer en Pepe Rubianes, amb qui en Genís va compartir pis durant més d’un any, en aquella Barcelona de “copes al bar del Raval”. “Què haig de dir d’en Pepe? La veritat és que era un gran amic, molt generós, amb qui m’ho vaig passar molt bé i amb qui vaig xerrar molt”, recorda amb certa nostàlgia i molt d’afecte.

LA CUBANA, L’ESCOLA AL CARRER
“Potser el fet que a Sitges s’hi celebrés el Festival del Teatre va tenir a veure en que s’hi respirés un ambient de teatre amateur important”, reflexiona el Genís. D’aquest teatre amateur, concretament de la companyia El Gall Groc, creada al Prado –de la qual ja n’havia format part– en va sortir La Cubana el 1980, amb Vicky Plana i Jordi Milán al capdavant. Un cop va acabar d’estudiar a Barcelona, en Genís va tornar a Sitges i va entrar a treballar en aquesta companyia, al costat de noms que ara ens sonen tan habituals com Josep Maria Perea, Montse Curtiada, Carmeta Milà, Artur Puighibet, Cristina López, Mont Plans, Mercè Comes, David Lanau (Ratxo) i l’enyorada Carme Montornès, entre d’altres.

“Fent teatre al carrer aprens moltíssim”, exclama l’actor sitgetà, i afegeix: “La Cubana va ser una escola molt bona. Allà féiem tots de tot i anàvem amb una furgoneta i un tràiler amunt i avall. Érem com una gran família, dormíem a la carretera, menjàvem junts, tot el dia treballàvem i viatjàvem tant que de vegades no sabia ni on era”.

D’aquella època en guarda no només un bon record, sinó també un munt d’anècdotes i històries. Mira enlaire dos segons, torna a centrar el ulls, i llavors s’arrenca a explicar una d’aquestes anècdotes: “Un cop, a Granada, amb l’espectacle Cubana’s Delikatessen, la policia ens va detenir mentre féiem de tarzans amb taparrabo. Va ser un malentès de papers en un dels números que muntàvem. La idea era que nosaltres féiem una ruta amb autocar a la gent de la ciutat i els anàvem explicant les tradicions del lloc transformades al nostre estil. En passar davant uns parterres, el guia deia: ‘Granada celebra el I Congreso Internacional de Tarzanes y ha habilitado los parterres para que se sientan cómodos en su medio habitual’. Però el que la gent va veure va ser una colla de tarzans mig despullats corrents davant la policia”.

N’hi ve una altra al cap, també amb La Cubana, aquesta vegada de quan feia l’obra La Tempestat. Una de les gires que van fer, en un temps en què la companyia estava en tot el seu esplendor, va ser a Londres, convidats a un festival sobre Shakespeare. Havien de fer deu funcions i només en van fer una. La raó: doncs que “l’organització va rebre més de 60 denúncies després del primer dia de funció” i llavors van començar unes reunions interminables d’experts per a canviar algunes coses i els dies van passar. I és que era un espectacle amb pluja, trons, catàstrofes naturals i la gent acabava xopa. “Quan el públic entrava a la sala l’obra ja havia començat –explica el Genís– i això ja no agradava gaire als anglesos, amb la seva puntualitat”. Però és que aquí no acabava la cosa, ja que començava a ploure fora i dins la sala i el clàssic es convertia en un batibull d’espais diferents: una sala per a conferssar-se abans de morir per l’hecatombe que hi havia fora, una classe de natació per sobreviure, una tòmbola per als damnificats, etc. “La qüestió és que als anglesos no els va agradar tant de soroll, rebombori i enrenou”.

MAKINAVAJA I DAGOLL DAGOM
El Genís Hernández va deixar La Cubana i va tornar a Barcelona per a participar en el que després es convertiria en una de les obres més exitoses de l’època: Makinavaja, el último choriso. Víctor i Pepe Miravete, els directors, van contractar-lo perquè fes dotze papers en aquesta adaptació teatral del còmic d’Ivà. “Sí, sí, hi feia dotze personatges diferents, amb en Rañé, i vam estar fent bolos durant tres anys”, s’exclama l’actor sitgetà. Les gires llavors eren diferents: “Nosaltres viatjàvem i féiem d’actors i la resta de coses, muntar, desmuntar, carregar, etc., les feien els tècnics”.

En aquells temps, en Genís va baixar poc dels escenaris, ja que la seva carrera professional va continuar amb L’amant bilingüe, de la companyia Teatreneu Produccions. És en aquesta obra on Joan Lluís Bozzo el va veure fent de geperut i així va entrar a formar part de la companyia Dagoll Dagom, per a fer la sèrie Oh Europa. L’actor reconeix que “quan vaig entrar a treballar-hi, ho vaig fer amb molt de respecte, perquè eren una gent que llavors ja tenien un nom i a mi em feia una certa cosa”. Tot i que no amb aquesta companyia, Bozzo el va dirigir també a l’obra El retaule del flautista.

El camí amb Dagoll Dagom va ser llarg. Amb ells va participar en obres de teatre com Pigmalió i La Perritxola. I també va formar part d’algunes de les sèries televisives més conegudes a Catalunya: Oh Europa i Oh Espanya, on era en Ventura, el conductor d’aquell autocar que recorria amb ironia, primers els països europeus i, més tard, l’Espanya dels anys noranta. “Òstia sí, es veu que faig cara de conductor, però el més curiós de tot és que no tinc carnet de conduir”, ironitza el Genís. I també La memòria dels cargols, on el seu personatge, en Perico, formava part del retrat dels 700 anys d’història d’una saga familiar molt peculiar.

“Aquella era una sèrie collonuda, de debò”, valora. Va compartir aquests projectes, entre molts d’altres, amb actors com Marc Cartes, Victòria Pagès, Pep Cruz, Àlex Casanovas, Pep Ferrer, Xesca Piñón, Mireia Aixelà i Biel Duran, amb qui “encara som col·legues”.

Aquella no era, però, la primera experiència a la televisió d’en Genís, que ja havia participat abans en programes com Palmira Rock i Terra d’Escudella, o a Frecuencia Pirata, una producció de la companyia d’en Tortell Poltrona que es va emetre a TVE. “Recordo que en un dels programes de La Trinca, el No passa res, vaig compartir un gag divertit amb en Terenci Moix, ja que ell entrava a plató ajagut com un emperador romà i jo era una dels portadors del catre”.
Ni tampoc en seria l’última, amb col·laboracions puntuals a Estació d’enllaç, L’un per l’altre, Plats bruts i, més recentment, a la minisèrie de TV3 Ull per ull. “La tele és dura perquè són moltes hores de rodatge, però és divertida i es treballa d’una manera molt diferent que al teatre”, matisa. Però aquesta vida televisiva no el va apartar dels escenaris, i el Teatre Nacional de Catalunya va acollir noves interpretacions de l’actor a Les Variacions Goldberg, d’Àlex Rigola; Ran del camí, de Joan Castells; i Maria Rosa, dirigida per Àngel Alonso.

Aquest sitgetà de vida tan intensa porta més de 35 anys fent d’actor, que es diu aviat. I tant que podria escriure un llibre! Un d’aquells volums que recull vivències valuoses per a explicar la història teatral dels últims temps a Catalunya. Potser el dia que ja no faci d’actor –que no se sap si arribarà– llavors es decidirà a fer-ho.