Reis per un dia

A aquestes alçades del campanar, de Carnestoltes n’hi ha hagut de totes formes i colors. N’hi ha hagut duplicats, amb ombra, o multiplicats per quatre. I tots ells, sense excepció, comparteixen una experiència inoblidable, la d’haver estat investits reis de la festa. En Josep Maria Rosés, amb l’Elenc Artístic del Patronat, el 1981, i amb Paperets, el 1991; en Joan Carles Alegre, amb Setèkrit, el 1997; Mia Muntané, amb Paperets, el 2001; i en Francesc Núñez, Franchu, amb 1, 2, 3, van encarnar el personatge principal de la festa.

QUE VOLS SER EL CARNESTOLTES?

A en Josep Maria Rosés sempre li havia agradat disfressar-se. Corria l’any 1981, el del Cop d’Estat, i amb l’Abdon Vidal se’n van anar a Vallcarca per agafar el tren de tornada per arribar a Sitges: “Encara recordo la cara que va posar el revisor, amb 11 o 12 persones revolucionant el vagó de gent que tornava de treballar. De l’estació vam anar al Cap de la Vila, i vaig llegir el predicot que havia fet en Jànio Martí”. Va ser el segon Carnestoltes, organitzat des de l’Elenc Artístic del Patronat, després del que un any abans havia encarnat en Josep Ramon Sentís, curiosament, l’altre sitgetà que ha repetit personatge. Poc més paper va tenir aquell Rei de la Festa, més enllà de ser enterrat entre els plors, entre d’altres, de la seva esposa i fills.

En Josep Maria va repetir el 1991: “Paperets m’ho van oferir, i tot i que em vaig acollonir, vaig dir que sí. Els meus fills ho van saber la vigília, quan em vaig provar el vestuari, que s’inspirava en la pel·lícula Amadeus, amb una perruca rosa que encara roda per casa”. La cinta del 1984 de Milos Forman sobre la vida de Mozart ha estat curiosament inspiradora del nostre Carnaval, ja que també va servir a Francesc Núñez per trobar-li el riure al seu “Ludwig el Boig” del 2008, barrejat amb els caminars de Groucho Marx.

En Joan Carles Alegre recorda com Setèkrit va preguntar el 1996 al Retiro si podrien fer el personatge: “Això els va donar l’oportunitat de canviar, ja que feia molts anys que se n’encarregava Paperets. Nosaltres crèiem que el personatge el podia fer qualsevol colla, com després s’ha demostrat, i que portava anys desaprofitat”. “Érem uns crios –recorda–, quan ens van dir que per a l’any 1997 hi havia possibilitats, i ens hi vam posar, però vam voler canviar massa coses, moltes que es feien per inèrcia i a les quals no trobàvem sentit. En ser un grup de teatre, ho vèiem com una funció, en què tot plegat havia d’anar en una mateixa direcció”. Per al grup, era una feina, un bolo. Fins i tot, van sentir crítiques sobre el que havien costat, quan van pagar per sortir.

En Joan Carles comenta que el nucli dur eren en Pere Milan, l’Edu Sentís i ell mateix, que es van posar a treballar des de l’estiu: “Volíem que fos més coral, amb altres personatges amb pes específic dintre de la història. Vam posar ministres, ja que proposàvem una anarquia monàrquica, i teníem gent amb xanques o policies amb patins que interaccionaven amb el públic, perquè volíem omplir el carrer. Fins i tot, al sopar del Retiro vam fer-nos unes taules amb rodes per anar canviant de posicions, o vam canviar el nom dels carrers, un esforç que va passar desapercebut”.

El cas de la Mia Muntané és potser el més peculiar. La primera i única fins ara Carnestoltes femenina rememora que “poc abans del Carnaval de 2001, l’Ajuntament va tenir problemes amb el grup que havia d’organitzar el Carnestoltes, i se’n van quedar sense. I, per vigílies de Nadal, en Nacho Deó, que era regidor de Festes, va anar a plorar a Paperets, que són una fàbrica de Carnestoltes”. Arran d’aquesta trucada, va haver una gran discussió entre les germanes Muntané, perquè la Gesa i la Bebe eren responsables de la colla. “A mi em sabia greu que ho fessin –explica-, per tot el que les criticarien, i per la nit, la Gesa em truca i em pregunta si tinc collons de fer-ho, i jo li dic que sí!”.

Després van venir les angoixes, i a mesura que s’acostava, les pors, però ja era tard: “Jo, un fardo antirua que ja tenia el vestit amb els No-Kalia i que no li havia dit al meu home!”. Uns dies abans, sense que ells ho sabessin, la Mia va sondejar en Juli Cubillos, l’Anton Rafecas i en Jordi Martí sobre les seves experiències. Tots els Carnestoltes sondegen als seus antecessors, amb o sense coneixement, i, com explica en Francesc Núñez, s’alimenten de les seves experiències.
I així, el secret de la Mia només el compartien quatre persones. Va confiar en la colla, desconeguda per a ella, però quan va ser presentada, va sentir “Y esta señora será Carnestoltes?”. “Encara em vaig acollonir més!”, comenta.

A en Franchu Núñez li va sonar el telèfon un dia de l’abril del 2007. La Vinyet Gassó i en Nacho Ruiz, responsables de la colla 1, 2, 3, el volien veure per proposar-li ser el Carnestoltes. La condició era dir-ho al moment. “Recordo que se’m van quedar els ulls plorosos –explica–, i que els vaig posar dues condicions: que els textos fossin de collita pròpia, de manera que jo n’assumís les conseqüències, i que l’enterrament el volia preparar jo. I van acceptar”. A partir d’aquí, uns quants mesos de tranquil·litat: “No em vaig haver de preocupar de res, només havia de fer el que em deien. No vaig tenir cap contacte amb la colla, ja que ni el meu germà, que sortia amb ells, ho sabia. Mentre, vaig pagar la meva disfressa amb Llanto’s , i vaig anar als seus assajos pel Cap de la Vila, a Mas Alba, amb un fred que pelava, pensant “i què faig jo aquí?’”. El més divertit, reconeix, va ser sentir els ‘macutazos’ sobre qui podia ser, i alimentar-los.

“HA ARRIBAT EL CARNAVAL!”
En Josep Maria, que es va tallar la barba que lluïa des de feia 18 anys just a l’hora de disfressar-se, de manera que ni els propis de la colla el reconeixessin, recorda de l’Arrivo de l’any 1990 quan una grua el va treure de sota del foc, una escenografia molt espectacular pel moment. Això sí, amb un extintor a la cistella, per si de cas. I rememora la frase inicial: “Oh Sitges! Papers i Paperets!”. A més, com que la gent el veia per televisió presentant la programació de Telefot, la històrica emissora del Carnaval sitgetà, no s’acabava de creure que fos el Carnestoltes.
L’any 97 no hi va haver Predicot com a tal, un personatge el va declamar en 30 enfotent-se de l’esforçat sitgetà, que es deixa els dits a les festes. Malgrat la sorpresa –van situar l’escenari a la platja enlloc de a la Fragata–, en Joan Carles no va quedar satisfet de l’Arrivo: “No em va agradar. Hi havia molta feina, i no pots estar a tot arreu, gastant energies on no calia. Això sí, hi havia expectació, i se’ns va criticar com passa en tot canvi. Fins i tot vaig sentir que si érem gent de fora!”. En Joan Carles guarda un bon record de la família Martí, del Cap de la Vila, que l’acolliren tots els dies de la festa al primer pis: “La gent de Paperets, que m’havien criticat, em venia a despertar, i és que després de les pu-
nyalades va quedar el bon rotllo”.
La Mia va voler fer tots els discursos del 2001, per evitar les grolleries, i va centrar el predicot en les panxes. Quan va arribar en un vaixell víking, va començar a sentir “Oh, és la Mia!”.
Des del moment que va comprometre’s a fer el personatge, en Franchu va afegir una llibreteta verda a la seva butxaca, on s’anava apuntant idees per al Predicot. Va ser tal la magnitud de temes, però, que el redactat original durava tres quarts d’hora... que va poder reduir a un quart. Més que de l’Arrivo, en Francesc guarda especial record de les visites de divendres i dissabte, “el moment en què es treu més la sensibilitat del personatge, especialment a l’Ave Maria i a l’Hospital”, i recorda l’emoció de veure riure a aquella gent.

AMUNT I AVALL, AVALL I AMUNT

En Josep Maria es recorda gaudint com un beneit al Mercat, i també a les escoles. Com que el carrer Major estava amb obres, van aprofitar per “inaugurar-lo”: “Eren tot bestieses. Això sí, al Club de Mar i al Golf, totes aquelles cacatues no em van fotre ni cas!”. La relació amb una colla de la qual no formava part, com els passa a molts Carnestoltes, va ser excel·lent. “Només els vaig demanar –explica– que volia tenir molta aigua”. La majoria de Carnestoltes es preocupen per tenir beure, i que aquest no porti alcohol. La Mia tenia clar que, passés el que passés, les senyores del poble no li haguessin perdonat “que la primera Carnestoltes femenina hagués anat borratxa, ni que fos grollera”. I en Franchu no va veure el primer alcohol fins diumenge a la matinada, abans d’anar a dormir. I, és clar, tothom va dormir el que va poder. En Francesc recorda com precisament en Josep Maria Rosés li va recomanar beure poc o gens, menjar, i dormir molt. “Has de sacrificar hores de divertiment –explica–, i més quan en el meu cas havies de passar cada dia per dues hores de maquillatge. Però la disciplina és bàsica i has d’estar a l’alçada a cada moment. És un privilegi poder fer-ho, ho has de assaborir”.
En Joan Carles Alegre va ser el primer Carnestoltes que es va quedar al Cap de la Vila per esperar la resta de la Rua. Va pujar a totes les carrosses –“fins i tot a les de les colles que m’havien criticat”–, establint una tradició que ha perdurat.
La Mia es va aprimar 5 o 6 quilos en una setmana: “És molta adrenalina!”. Creu haver estat “un dels Carnestoltes més explotats, amb actes tots els dies i un fred horrorós. Quan acabava, circulava com una ànima en pena”. Això sí, a les rues s’ho va passar molt bé, gràcies als tres “caps de protocol” que la protegien i al micròfon que va demanar.
En Francesc considera que de rues n’hi ha dues, una fins al carrer Bonaire, i la resta fins al final. Però per al Carnestoltes, “la rua és part del paper, però no el més important”. Membre d’una colla del Prado, es va sentir molt ben tractat: “No vaig fer cap distinció entre entitats. Com que m’agrada la gresca, fer gaudir a la gent, i sóc conyon, em va anar perfecte el personatge”.

“EL REI ÉS MORT!”
L’Enterro és un destí compartit per tots els Carnestoltes. Tots acaben tan cansats, que és una moment per reposar. En Josep Maria i la Mia –amb una màscara que no li havien deixat posar la resta de dies– gairebé van adormir-se. En Joan Carles va tenir la capella ardent a l’actual Jànio’s.
En Franchu va fabricar l’Enterro amb la seva dona, Mònica: “Volíem que la gent plorés, per la qual cosa calia una cançó d’en Llach –al final, El Núvol Blanc–, acompanyant fotos del regnat. Ens faltava la música del final i, com uns dies abans havia mort en Pavarotti, ens va fer pensar amb el Nessum Dorma”.

I L’ENDEMÀ?
En Josep Maria ha fet moltes coses, des del Pregó de Festa Major al Jurament de les Festes Modernistes, però sempre el recorden pel mateix: pel personatge que va encarnar el 1990. Ni ell ni en Joan Carles repetirien el personatge, però al darrer no li faria res sortir amb una colla que l’organitzés. Recorda la feinada, i fins i tot els fruits, ja que Setèkrit va fer, a partir d’allò, una vintena de bolos per Catalunya amb el personatge de Carnestoltes.
La Mia reconeix que, passada la festa, va trigar una setmana per posar les idees a lloc: “Els meus cunyats diuen que tot sitgetà porta un Carnestoltes dins, que t’has de creure que ets el rei, i que si l’Arrivo surt bé, el Carnaval està salvat”. L’única Carnestoltes femenina, orgullosa d’haver trencat motllos, entén que van ser innovadors, sense perdre la línia de Paperets. A més, la cosa té anècdota, ja que aquell mateix any, a Cubelles i a Vilanova, van sortir Carnestoltes femenines. Creu, però, que “ens queda un gai com a rei del Carnaval, que és transgressió i diversió. És una tonteria tan gran! Però és la millor festa que he viscut al meu poble”. O, com diu en Franchu: “La millor experiència de la seva vida”.