El (segon) millor amic de l'home

Muntar a cavall fa temps que ha deixat de ser una activitat merament lúdica o esportiva. La coneguda com a hipoteràpia és una alternativa terapèutica que utilitza el moviment i la relació amb el cavall per al tractament de diverses afeccions físiques i psicològiques. La Fundació la Granja de Sitges ja fa molts anys que treballa aquest camp i que intenta conscienciar dels beneficis que el contacte amb els cavalls exerceix sobre tot tipus de persones i, en concret, sobre aquelles amb alguna discapacitat.

Al sud-est de la serra del massís, a la urbanització La Llevantina, la Godiva i el Cisco esperen tranquil·lament l’arribada d’una nova jornada de feina. Dos noms ben estranys, però menys si tenim en compte que són dos de la quasi cinquantena de cavalls que la Fundació la Granja té a les seves instal·lacions. “Vam començar amb només dos cavalls quan encara érem només una escola d’equitació, ara farà uns 13 anys. Hem anat creixent de mica en mica”, explica la Sira Matas, la responsable i ànima del projecte d’una Fundació que va néixer com a tal farà quasi cinc anys.

La Sira havia estat genet de ben petita, però va ser durant els seus estudis als Estats Units quan va decidir participar per primer cop com a voluntària en un curs de teràpia amb cavalls. Va ser allà quan va germinar la idea de portar a casa seva una teràpia reconeguda a Amèrica del Nord o al nord d’Europa, però, fins fa relativament poc, no gaire coneguda al nostre país. De tornada a Catalunya, va crear l’Escola d’equitació i, després de molta formació posterior i d’entrar en contacte amb metges, fisioterapeutes i educadors especialitzats, l’escola es va convertir l’any 2004 en una fundació on poder dur a terme un projecte d’equitació adaptada a persones discapacitades.

UNA TERÀPIA NOVA?
La teràpia amb cavalls no és tan nova ni “alternativa” com pugui semblar a algú. El segle V abans de Crist, Hipòcrates de Cos –“el pare de la medicina”– ja parlava i recomanava “el saludable ritme del cavall” –hippos, en grec– per millorar l’estat anímic i físic dels seus pacients. Actualment, molts fisioterapeutes, psicòlegs o educadors especials la consideren a molts països una activitat molt professionalitzada. A Suïssa, fins i tot, la hipoteràpia és una activitat terapèutica coberta per la Seguretat Social. Aquí, el desconeixement de fa uns anys sembla que va desapareixent i cada cop hi ha més gent conscienciada dels seus avantatges.
La Godiva, una forta euga creuada de 14 anys, no sembla que l’importin gaire aquests avantatges. Fa fred i humitat i remuga quan unes quantes mans l’obliguen a posar-se en marxa. El seu company, el Cisco, no ha posat cap problema, però es veu de seguida que a ella no li fa gens de gràcia que la treguin del seu descans. Això si, tot i el seu mal humor, no fa ni un mal gest a tota aquella gent que acaba d’arribar al seu costat. El caràcter del cavall idoni per la teràpia ha de ser especialment tranquil i pacient. Amb molt autocontrol.


Cal dir que les persones que ara l’acompanyen tampoc són estranyes per a la Godi. L’Antonio, el Santi, el Julián, la Iolanda o el Norman, que porten les selles i les regnes a la mà amb tota naturalitat, són uns habituals a la Granja; un grup d’unes 15 persones amb un tret en comú: totes pateixen algun tipus de discapacitat física o psíquica. “Els donem feina, però en aquest cas més com a teràpia, no per guanyar-se un sou”, explica el Víctor, un dels dos educadors que els acompanyen. I continua: “Ja fa uns vint anys que anem a hípiques amb el grup. Els fa molt bé, però abans, a d’altres hípiques, només muntàvem. No hi havia experiència en el tema de la teràpia, no hi havia gent especialitzada. A la Granja és diferent, és més professional”.
La Cristina Cañadas és una de les “culpables” d’aquest canvi de percepció. Genet experta, monitora d’equitació i educadora especial, la Cristina és la responsable de les activitats d’hipoteràpia a la Fundació la Granja. Avui li toca guiar i controlar en tot moment el grup a l’hora de preparar els animals i muntar-los, encara que alhora els deixa molta autonomia. Es nota que als alumnes l’activitat els agrada: tot el grup, sense excepció, pentina i ensella els cavalls. Això també forma part de la teràpia, i és quasi tant important com el fet de muntar. La Cristina ho explica: “És el primer apropament al seu cavall, que fa una setmana que no veuen i a qui han de cuidar. No és com una bicicleta, que vinc, l’agafo i la deixo. És un animal que haig de tractar com si fos el meu amic”. És a dir, estrènyer llaços i afavorir l’empatia entre la persona i l’animal.

ACTIVITATS DIVERSES
Una sèrie de cons al terra i unes fustes allargades repartides per la pista formen una mena de circuit amb obstacles que els cavalls i els seus genets van esquivant per torns. La setmana que ve, però, l’activitat pot ser diferent en funció de les necessitats i els problemes d’un grup amb gent molt diversa. “Avui fem circuit perquè toca treballar el control”, explica la Cristina, “però l’altre dia els fèiem muntar a pèl, sense sella ni estreps, per treballar el tema postural, d’equilibri i de la seguretat. També fem excursions, o els fem portar de peu a terra, depèn del que interessi treballar”.

L’activitat sempre s’adapta a les necessitats i capacitats de l’alumne, i això es veu sobretot en les teràpies més personalitzades que també es fan a la Fundació destinades als nens amb discapacitats. En paraules de la Cristina, “si per exemple és un nen autista, treballem temes com la rutina o l’atenció; però si té paràlisi cerebral, treballarem més l’exercici, el control o la seguretat”.

Girar a la dreta, a l’esquerra, anar en ziga-zaga, saltar sobre la sella, anar al trot... la Cristina dóna ordres amb una barreja de concentració per la feina i molt sentit de l’humor que demostra que entre ells hi ha molta confiança. “La Godi s’ha tirat un pet!... O has estat tu, Santi?”, bromeja entre els riures generalitzats d’un grup que, només acabar, ja pregunta quan tornaran. A primera vista, realment és tot molt divertit: contacte amb la natura, amb animals... però un es pregunta si només muntant hi ha realment resultats. La Cristina no en té cap dubte: “Fa dos anys va venir una nena adoptada, que tenia paràlisi cerebral i anava amb cadira de rodes. Estava feta una pilota, tensa, girada sobre si mateixa, i ara munta tota sola, ella és qui porta el cavall. És clar que no està així només per la hipoteràpia, sinó per un cúmul de feina, però realment et quedes parat en veure l’evolució i que hi has tingut molt a veure”.

No és l’únic cas. A la Granja passen autistes que fan del cavall el seu mitjà de comunicació amb el món que l’envolta, nens amb espastisme a les cames que sense cap esforç físic evident van obrint-les després d’unes sessions sobre el cavall... Tot això sense comptar la gent de totes les edats que venen a fer classes, fer cursos o colònies al costat dels animals. Per què el cavall precisament? Què té que sigui tan beneficiós per a la nostra salut? “En primer lloc”, resumeix la Cristina, “et pots muntar a sobre. Sembla una ximpleria, però amb un gos pots jugar, tocar-lo... però no muntar-lo. També és un animal gran, que fa respecte però que és acollidor. Té un moviment agradable, suau i rítmic, que t’acompanya. I tenen una capacitat de controlar el caràcter en una classe i d’empatitzar amb la gent que encara em sorprèn”. I a això se li suma un darrer motiu molt més subjectiu: la sensació de llibertat que dóna muntar-lo. Com diuen a la Granja, no hi ha diferències sobre un cavall.