El Jordi Ibáñez, el Mario Ripoll i la Mary Nebleza són tres sitgetans aficionats al gènere fantàstic que des de fa anys no s’han perdut ni una edició del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Enguany, en el 43è certamen, el Jordi serà el primer any que no hi podrà anar, però la Mary i el Mario hi tornaran a assistir, cadascun a la seva manera, ell comprant les entrades de les pel·lícules que més l’atrauen; i ella, com fa dotze anys, ha reservat les vacances de la feina per a fer de voluntària al Festival.Tots tres van descobrir-lo quan eren massa joves per anar-hi i quan les projeccions es feien al Prado i al Retiro. “Llavors érem una gran família, sempre hi anàvem els mateixos i vèiem les mateixes cares. Era un aconteixement del poble i tenia molt de caliu”, recorda el Jordi, un informàtic de 49 anys que no s’ho va pensar ni dues vegades quan l’any 1984 li van oferir tallar les entrades al Retiro. Aquesta feina li va permetre conèixer i viure de ben a prop el Festival, i d’aquella època en té molts records: les xerrades amb el prestigiós crític José Luís Guarner; Santiago Segura i Álex de la Iglesia, “menys creguts i amb molta jeta per a colar-se a la sala”; la projecció de Camelot en una sessió golfa de nit amb la presència de Franco Nero i Vanessa Redgrave; “un tibat Anthony Perkins”; la simpatia de Robert Englund (Freddy Krueger); la presència de Rutger Hauer; etc. I també alguns secrets que ara el fan riure en recordar-los, com per exemple: “Vaig haver de treure a un fotògraf de la Generalitat que estava vomitant amb Reanimator; no vaig deixar entrar a la sala el director del Festival, Joan Lluís Goas, perquè no tenia entrada i no sabia qui era; en acabar una sessió, l’encarregat de la sala i jo vam haver de despertar el periodista Jaume Barberà, que dormia com un tronc”.
MÉS ENLLÀ DE VEURE PEL·LÍCULES
Aquest caliu de què parla el Jordi també està molt present en el record del Mario, audioprotètic de 38 anys, a qui el Festival de Cinema de Sitges el va convertir en un “gran aficionat al gènere fantàstic, tot i que de vegades me l’ha fet avorrir”. El Mario anava a Barcelona i “feia unes cues inacabables” per comprar-se l’abonament que li permetia assistir a totes les pel·lícules, sempre a la mateixa filera i butaca. “Llavors, els dotze dies del Festival me’ls prenia com si fos Festa Major; sortia de casa a les 8 del matí i no tornava fins a les 3 de la matinada; veia 4 pelis al dia –diu esbufegant–, però amb els anys aquesta afició es dilueix, sense desaparèixer del tot”. Per això, tot i que no ha faltat cap any a la cita des del 1984, el que fa ara és “comprar les entrades que m’interessen i ser una mica més selectiu”.Qui també va comprar l’abonament, després de l’etapa a l’entrada del Retiro, és el Jordi Ibáñez,
que demanava vacances a la feina per a poder estar amb els cinc sentits a totes les sessions. “En aquella època l’abonament costava unes 30.000 pessetes”, explica, “i fins i tot tenia un amic que també se’l comprava, tot i que només hi podia anar els caps de setmana”. El Retiro era un lloc entranyable per a tots dos, a qui se’ls ha gravat a la memòria una anècdota que expliquen de manera idèntica: “Va haver-hi un temps que algunes pel·lícules que projectaven no tenien subtítols i en entrar a la sala et donaven un aparell de traducció simultània. Doncs quan a algú li queia aquell aparell durant la projecció, tota la sala sencera feia un soroll amb la boca, fent espetegar la llengua”. I és que el Festival no només era veure pel·lícules, sinó que l’ambient n’era un ingredient imprescindible, i el Retiro i el Prado els escenaris perfectes. “Era caòtic, amb les llotges a rebentar, la gent implicada en tot el que veien”, diu el Jordi. Descripció que el Mario ratifica, i aprofita per a reivindicar que “abans érem més exigents i xiulàvem i protestàvem quan una pel·li no ens agradava; ara crec que el públic s’ha aburgesat una mica”.Com a bon seguidors del Festival, els dos han assistit a rodes de premsa, han demanat autògrafs, s’han fet fotos amb directors i actors i s’han assegut al costat de persones que, amb el temps, han estat grans referents del gènere, una de les coses que més agrada a en Mario, que recorda com a companys de butaca Brian Singer (director de Sospitosos habituals), que “quan era jove va presentar la seva òpera prima al Festival; Guillermo del Toro (El laberinto del fauno), “que venia com a espectador i mira’l ara”; o uns joves Jaume Balagueró (REC) i Nacho Cerdà (Los abandonados), “grans aficionats al Festival”.
EL TRASLLAT A L’AUDITORI
“Tot aquest encant del Festival, tot el seu caliu, es va perdre quan van traslladar-lo a l’Auditori de l’Hotel Melià”, protesta el Jordi. Tot i que reconeix que “el seu creixement era inevitable”, pensa que en aquell moment és “quan va desaparèixer la gran família dels qui hi anàvem cada any i vam veure com se’ns allunyava”. També hi està d’acord en Mario, que continua anant només a les projeccions del Retiro i el Prado, a diferència del Jordi, que ha optat per anar només a l’Auditori, ja que “les projeccions se solapen i has de ser molt més selectiu amb el que veus”. I més, tenint en compte que ara hi va en qualitat de periodista i ha de “cobrir el que el públic espera”. El desavantatge: “Deixes de trobar petites joies que abans descobries”.Precisament va ser amb el trasllat a l’Auditori de la majoria de projeccions que va sorgir la figura del voluntari del Festival. La Mary Nebleza, administrativa de 36 anys, n’és una des de l’any 1998. Aficionada al cinema, i sobretot al gènere fantàstic, era una assídua a les sessions que esperava amb candeletes que arribessin els dies del Festival. “M’encantava l’ambient que s’hi vivia. La gent s’hi bolcava moltíssim, venia de fora expressament per a veure les pel·lícules”, recorda. Així que, un bon dia, va pensar que volia viure des de dins i de ben a prop tot aquest ambient, va sol·licitar fer-se voluntària, va demanar vacances a la feina i l’edició d’enguany és la dotzena que es reserva aquests dies per a treballar en l’organització del certamen. La seva feina és repartir les butlletes de votació i recollir-les, estar-se a l’entrada abans de les projeccions, indicar les sortides, repartir els flyers i les ulleres de les projeccions en 3D, reservar les fileres per a personalitats i netejar la sala entre projecció i projecció. “M’ho passo bomba, tot i que treballo”, diu la Mary, que, malgrat que acostuma a agafar el torn de nit, passa tot el dia allà, “perquè l’ambient és molt bo i som com una gran família”. Dels 60 voluntaris del Festival, n’hi ha molts que ho són des del principi i alguns d’ells vénen des de molt lluny cada any. Aquesta feina, alhora, permet a la Mary veure totes les pel·lícules que vulgui, “sempre amb responsabilitat i respecte pel Festival”, matisa. Així, “un cop la gent està asseguda, puc seure, però he vist moltíssimes pel·lis dreta”.
A diferència del Mario i el Jordi, ella no demana mai autògrafs ni parla amb els actors i directors que hi assisteixen –“no vull molestar”, diu– malgrat que ha tingut a l’abast noms com George A. Romero, Viggo Mortensen, Ralph Fiennes, Anthony Hopkins, Jodie Foster, Gerard Butler o Quentin Tarantino. Això sí, guarda tots els programes, els diaris i qualsevol material de totes les edicions, “uns papers que de vegades em pregunto si cal tenir”. I, de la mateixa manera que els seus dos companys d’afició, “amb el temps esculls molt més el que vols veure, perquè abans m’ho empassava tot”. La Mary, amb un dels seus records, torna a demostrar que això de les ambulàncies i els desmais i els vòmits no és un mite del Festival: “Amb la pel·lícula A l’intérieur, hi havia una ambulància a fora atenent la gent que sortia de la sala marejada i vomitant”.El Jordi Ibáñez també en va fer una feina de la seva assistència al Festival. I és que del 1998 al 2003 va ser l’encarregat, juntament amb els seus companys, de fer el web del certamen. I ara hi assisteix com a periodista de l’edició de Sitges de Vila Web, una feina que no deixa de ser una bona manera de continuar amb la seva gran passió i per a la qual es demana dies de vacances del seu càrrec de cap d’informàtica en un organisme de Barcelona.
Tant la Mary com el Jordi i el Mario formen part d’aquelles persones que, amb la seva insistència i la seva il·lusió, van fer créixer un Festival que ara s’ha convertit en la cita cinematogràfica més important del país. “Crec que cada vegada hi ha més ambient perquè el públic d’aquest tipus de cinema ha crescut molt”, remarca la Mary. Un públic fidel que potser no ha viscut les sessions del Retiro i el Prado, però que viuen el Festival de manera intensa i incondicional, com en el seu temps van fer ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada