Història sobre rodes

El món del motor ha tingut, des de sempre, un fort arrelament a Catalunya. Del país n’han sorgit campions mundials en motociclisme (Víctor Palomo, Sito Pons, Carles Cardús, Àlex Crivillé, Emili Alzamora i Dani Pedrosa), en trial (Jordi Tarrés, Marc Colomer, Albert Cabestany, Adam Raga, Laia Sanz i Toni Bou) i en enduro (Iván Cervantes), sense oblidar grans victòries en proves emblemàtiques com el ral·li París-Dakar (Jordi Arcarons, Nani Roma i Marc Coma). Uns triomfs que han situat el motor català al cim de l’esport internacional i que, a la vegada, han certificat la història centenària que uneix la benzina –i més concretament les motocicletes– amb els catalans.

Els orígens del motociclisme al Principat es remunten a principis del segle XX, quan la indústria catalana era un dels grans referents econòmics de l’Estat. En aquella època, les competicions de motos anaven molt lligades a les de ciclisme i, de fet, no es parlava de motocicletes, sinó de bicis amb motor. La primera moto de la qual es té constància a Catalunya és una Villalbí del 1902, tot i que la primera cursa oficial de velocitat no arribaria fins quatre anys més tard, al 1906, organitzada per la Unión Velocipédica Española.

Des d’aleshores, el progrés que ha experimentat el sector del motor ha estat espectacular, tant pels avenços tecnològics que s’han anat incorporant com per tot l’entorn econòmic i mediàtic que s’ha generat al seu voltant. L’únic que s’ha mantingut igual –si és que no ha incrementat– és la passió amb què milers de catalans viuen aquest esport. Una estima que, en algunes ocasions, supera el que pròpiament és la competició per convertir-se en una dèria personal. I aquest és el cas, per exemple, de tres ciutadans de la comarca que han dedicat bona part de la seva vida a restaurar motos antigues.

TOTA UNA VIDA DALT D’UNA MOTO
Un d’ells és el sitgetà Artur Duch, de 59 anys. Pintor i escultor de professió, sempre s’ha sentit atret pel món de la mecànica en general i pel de les motos en particular. Tal com ell explica, des que va pujar per primera vegada sobre una moto, quan tenia 12 anys, la seva vida “va passar a dependre de les dues rodes”. Aquest “nou món” que se li obria camí va fer que, amb 22 anys, participés al campionat d’Espanya de velocitat, al costat de grans figures de l’època, com ara Ángel Nieto, Ricardo Tormo o Benjamí Grau.

Aquelles temporades d’experimentació en el camp de la competició van donar pas, anys més tard, a una segona etapa en què Duch va començar a restaurar motos antigues per fer-les servir per córrer en curses oficials. Era una moda encara incipient, procedent dels països del centre d’Europa, però que cada vegada tenia més adeptes a Catalunya. No en va, amb aquelles primeres motos recuperades de l’ostracisme, Duch va guanyar dues proves del campionat de Catalunya de motos clàssiques, categoria en què va participar fins a principis dels noranta.

Quan l’edat i les responsabilitats li van posar difícil seguir competint, va entrar de ple en el món de la restauració de motocicletes. Ho va fer acompanyat pel seu amic Josep Raja, que ja s’hi dedicava des de feia temps. Amb el pas dels anys, i gràcies a la informació publicada a Internet, ell mateix es va encarregar d’anar-ho fent pel seu compte. “Tenia les motos, buscava a la Xarxa les peces que els faltaven i després les demanava a les seves fàbriques”, explica. “El problema és que, massa sovint, costa molt trobar aquests recanvis; per no parlar dels preus, que acostumen a ser caríssims”, afegeix.

La passió de Duch per les motos ha fet que n’hagi arribat a tenir fins a deu de diferents: una per cada dècada del segle XX. “Més que la marca, m’interessava tenir models que representessin l’evolució tècnica i estètica de les motocicletes durant els últims cent anys”. Entre d’altres, pel seu ‘taller’ hi han passat una Peugeot del 1903, una BCA 500 de la Primera Guerra Mundial, una Terrot dels anys quaranta o una Montesa del 1966. Al final, però, “has de ser una mica selectiu amb allò que col·lecciones; si no, acabes tenint el garatge que no hi caps ni tu”.

Duch té clar que Catalunya ha estat i continua sent “un dels grans bressols europeus del motor”, tot i que lamenta que aquesta fal·lera hagi encarit, “i de manera desorbitada”, tot el que té a veure amb el sector de la restauració de motocicletes antigues. “Espero que l’excés d’eufòria actual no faci que el tema se’ns en vagi de les mans, perquè és el pitjor que ens podria passar a la gent que restaurem i col·leccionem”.

EL REPTE DE LA RESTAURACIÓ
Un altre exemple de passió pel motor és el del també sitgetà Jaume Torremorell, de 74 anys. La seva relació idíl·lica amb les motos va iniciar-se de ben jove; en gran part, influenciat per la figura del seu pare. Mecànics tots dos, els Torremorell destinaven una part del seu temps lliure a restaurar les motos antigues que havien anat recopilant de gent que ja no les volia. “El fet de treballar de mecànics ens facilitava l’obtenció de peces per a motos fabricades a Catalunya o Espanya, però trobar-ne per a models anglesos o alemanys ja era més difícil”.

En tot cas, per a Torremorell, restaurar motocicletes “no només és una afició, sinó també un repte”. Per això, “tot i les dificultats per trobar segons quins tipus de recanvis i els preus que es fan pagar”, mai ha deixat de fer-ho. “No hi ha res més gratificant que agafar una moto destrossada i deixar-la com nova”, comenta. Una remodelació d’aquestes característiques pot suposar un any de feina, ja que “el temps que un hi dedica al cap del dia no és excessiu; sempre vas a remolc de la feina i del temps lliure que et queda”.

Ara mateix, Torremorell està treballant en la rehabilitació d’una BMW 500 amb sidecar originària d’Alemanya. Juntament amb aquesta, pel seu garatge també hi han passat una Guzzi 500 del 1929, una Royal 500 dels anys trenta o una Gilera de la Guerra Civil (es creu que utilitzada pel bàndol republicà). Altres motos que també hi han passat durant els últims anys ja estan venudes, perquè “els recanvis originals es fan pagar molt cars i a vegades, si vols restaurar una moto, n’has de vendre una d’acabada per poder fer la inversió”.

A l’hora d’explicar la passió familiar pel motor, heretada del seu pare, Torremorell hi veu un canvi generacional amb el seu fill, també mecànic. “Les noves generacions –i és comprensible– prefereixen motos modernes i per estrenar; no estan disposats a perdre tan de temps a arreglar-ne de velles per fer-les circular”. Com a mecànic, però, està convençut que el fet de restaurar motos “et dóna un prestigi afegit davant els clients, ja que la majoria ho valora molt”.

Més enllà de la simple restauració, una de les inquietuds de Torremorell és que Sitges també pugui acollir un ral·li de motos clàssiques, tal com ja es fa amb el de cotxes. “Donaria un nou impuls a la vila i serviria per reunir tots els qui tenim afició pel motociclisme històric”.

UNA PASSIÓ QUE S’HERETA
Qui també veu amb bons ulls la creació d’aquest acte és el ribetà Daniel Fonoll, de 63 anys. Propietari del taller mecànic Dafoca, Fonoll també ha mamat motor des de ben jove; concretament, “des que van començar a circular motos per Ribes”. Bona prova d’això és que el seu pare, antic ferrer, va ser un dels primers mecànics del poble i, des d’aleshores, ell i les posteriors generacions de la família han estat vinculats d’una manera o altra al motociclisme.

Fonoll, per exemple, va participar durant bastants anys en campionats de Catalunya i Espanya d’enduro i, fins i tot, va dirigir un equip de motocròs amb joves de Ribes. La retirada de patrocinadors va fer que abandonés momentàniament el món de la competició, fins que el seu fill –també amant de les motos i actual pilot de motocròs– no li va deixar altre remei que tornar. De fet, no és fins que el petit se li fa gran i comença a anar pel seu compte que ell deixa les curses per passar-se a la seva altra gran passió: la restauració de motos clàssiques.

A diferència de Duch i Torremorell, Fonoll ha col·leccionat, sobretot, motos de firmes catalanes. “Els recanvis de les marques d’aquí són més fàcils de trobar i més econòmics”, afirma. La seva especialitat són les motos de carretera, perquè “els seus accessoris de xapa també són més accessibles que els plàstics de les de motocròs”. Entre altres “relíquies del motor”, al garatge hi té una Lambretta 150 amb sidecar, una Peugeot 125 dels anys cinquanta i la popular –en aquella època– Ossa Negra.

Daniel Fonoll també coincideix amb Duch i Torremorell a l’hora de definir Catalunya com un país “capdavanter” en motociclisme, si bé assegura que altres territoris de l’Estat –com el País Valencià, Euskadi o Madrid– “s’estan espavilant molt”. Al seu entendre, “només cal veure les fires que s’estan organitzant en aquests llocs, impensables ara fa uns anys”. De fet, sobre l’organització de certàmens relacionats amb el motor, Fonoll ha vist una decaiguda generalitzada. “He visitat diverses fires al llarg dels últims anys i les d’ara no tenen res a veure amb les de fa uns anys; es nota que la crisi no perdona”. Per sort, amb la butxaca menys o més plena, el motor se seguirà vivint a casa nostra amb la mateixa intensitat.

La projecció de Catalunya a través del motor
L’estreta vinculació entre Catalunya i el món del motor també pot apreciar-se en la quantitat de firmes esportives que s’han fundat aquí i que conserven la seva seu central al país. Algunes de les històriques són Bultaco, Montesa, Derbi i Rieju, sense passar per alt altres marques com Ossa, Sanglas, Aleu, Evycsa, Guzzi-Hispània o la més recent Gas Gas. Totes elles han contribuït a engrandir l’hegemonia catalana en els campionats estatals. Un altre factor que hi ha ajudat és l’organització de competicions regulars pròpies, que a Catalunya van començar a celebrar-se cap a l’any 1910, gràcies a l’existència d’entitats com el Reial Moto Club de Catalunya. Algunes de les proves més carismàtiques del moment eren la Pujada al Tibidabo, el Trofeu Josep Maria Armangué, la Volta Motorista a Catalunya, la Cursa d’Autocicles Barcelona-Madrid-Barcelona i, més endavant, les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc. Actualment, el circuit internacional de Montmeló i el recent inaugurat a Castellolí segueixen projectant, des del vessant del motor, Catalunya al món.