Paràgrafs d'autor

Xavier Gimeno, August Bover, Lázaro Covadlo i Joan Duran. Quatre sitgetans que amb la seva ploma transporten el lector a llocs i temps que abans no imaginaven, que fan que les paraules vagin més enllà del significat que fins llavors tenien i que comparteixen el seu coneixement. Narradors, poetes i assagistes amb estils diferents però amb un mateix escenari de fons: Sitges, que impregna la seva manera de sentir i transmetre.

XAVIER GIMENO, el paisatge com a reflexió

“La novel·la, tal i com jo la concebo, on hi ha ficció i realitat, té un sentit per explicar coses que d’altra manera no podries explicar. Intento fer ficció a partir de la realitat; la fantasia pura no m’interessa”, reflexiona Xavier Gimeno, professor de Llengua i literatura catalana, en parlar de la seva faceta de novel·lista. I una d’aquestes realitats present a la seva obra és Sitges, concretament el paisatge del poble que l’ha vist néixer i créixer. “Intento explicar Sitges literàriament des del prisma del paisatge, una de les preocupacions que m’ha portat a escriure. El que més em preocupa és la dimensió estètica, el com s’alteren els paisatges i es perden els valors”.

Aquesta transformació de Sitges queda palesa en dues de les seves obres: Pa de llop (Premi Marià Vayreda de prosa narrativa 2003), que explica tres quartes parts del segle XIX, i Temps a mitges (premi Llorenç de Villalonga de novel·la 2009), la història d’una poble (Sitges) i d’un país (Catalunya), des dels inicis de la dictadura franquista fins als nostres dies, a través d’uns quants personatges memorables. Aquestes dues obres “quan les vaig escriure les vaig concebre formant part d’una trilogia que parlés de Sitges en els últims 200 anys”, comenta Gimeno; però el tercer llibre, “que se situaria històricament entre els altres dos”, encara està per fer. El paisatge, doncs, és per aquest escriptor sitgetà “no només una escenografia, sinó un element que ajuda a formar la personalitat de la gent i que té poder per crear una forma de mirar”.

L’altre llibre que ha publicat, Fuga (XIII Premi Pere Calders de Literatura Catalana), “va ser un experiment: intentar crear un personatge amb la veu interposada d’uns altres, sense que aquest personatge parlés”, explica Gimeno. El que sí tenen en comú les seves tres novel·les és que han estat guardonades amb diferents premis literaris, fet que Gimeno troba important, ja que “et permeten publicar i donar-te a conèixer en un mercat, el de la literatura catalana, molt reduït”.

Vocació d'escriptor
Mentre estudiava filologia catalana, Gimeno va publicar els seus primers textos de creació pròpia, però també de crítica literària, al que aleshores era el suplement literari de L’Eco de Sitges “Les ales d’Icar”. En aquesta publicació hi va seguir col·laborant durant la dècada dels anys 80, i també va estendre la seva activitat amb la tertúlia literària que, juntament amb Joan Salle, Vinyet Panyella, Josep Miquel Sobrer i August Bover, entre d’altres, feien a l’Hotel Victòria. “Llavors vaig passar una etapa que em vaig amagar a la closca com un cargol perquè volia fer el salt a la novel·la”, així recorda Gimeno la seva “reclusió” els anys posteriors als que va ser regidor de Cultura (1987-1991), per a preparar la seva primera novel·la, Pa de Llop (2003), tot “un repte” que va superar amb escreix.

“No crec en la inspiració. L’escriptura és disciplina i constància i s’han de trobar hores diàriament per a treballar. Crec en la feina”, sentencia Xavier Gimeno en parlar de la seva metodologia de treball. Després d’aquest procés de creació, l’escriptor deixa “reposar el text” un temps i més tard el corregeix. “El llenguatge em preocupa molt. Cada novel·la ha de tenir el seu i trobar-lo és molt complicat”, afegeix. Gimeno ha trobat el seu llenguatge per acostar el paisatge i la història de Sitges a tots els lectors.

Entrevista Xavier Gimeno al Youtube


AUGUST BOVER, l’enamorat de la llengua

L’amor per la llengua i la literatura catalanes són el motor professional d’August Bover. Motor que l’ha fet i el fa dedicar-se en cos i ànima a la seva investigació, estudi i difusió. Catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, Bover no només s’ha limitat a treballar a diferents universitats de fora per difondre i amarar-se de coneixements, sinó que en el seu paper d’estudiós fa i organitza conferències, col·loquis i simposis arreu del món.

En la seva faceta d’assagista, és especialista en l’obra de Josep Sebastià Pons, un autor de la Catalunya del Nord per qui sent admiració, potser perquè “vaig estar un temps treballant al Rosselló”, tal com comenta, i de qui n’ha fet els assajos sobre la seva antologia poètica i la seva obra teatral. I un altre autor per qui sent debilitat és el poeta i pintor del renaixement català Pere Serafí, de qui ha publicat els estudis literaris Pere Serafí: antologia poètica i Poesia escollida de Pere Serafí.

El llenguatge poètic
Bover relaciona aquesta dedicació i aquest ofici amb el fet que “la meva va ser la primera generació que va poder estudiar filologia catalana”. De fet, confessa que “una de les raons que em va impulsar a escriure va ser precisament l’empobriment de la llengua catalana”. I aquí entra, no només el seu currículum d’intel·lectual i estudiós, sinó la seva faceta de poeta, que realment l’entusiasma. “És molt més divertit per a mi escriure poesia que assaig, perquè a mi m’agrada recrear-me amb la llengua. En un assaig, abans d’escriure’l, ja saps quines paraules faràs servir, però en l’escriptura creativa no ho saps i t’hi trenques el cap perquè busques paraules amb un valor estètic, un llenguatge més ric i amb més connotacions”, explica Bover.

No va ser però fins l’any 1999 que va publicar el seu primer poemari, En pèlag d’amor, un recull de poemes que “tenen com a denominador comú les Illes Balears i la meva relació amb la seva gent i el seu paisatge”. Després van venir els altres: L’hivern sota el Cadí, un seguit de tankes –composicions poètiques japoneses– “que expliquen un indret”; Mojave, “una aproximació a aquest desert californià i a la cultura dels pobles indis a través d’haikús”, un cop més petites peces d’orfebreria poètica d’origen japonès; i la recuperació de les tankes a Terres de llicorella, amb els paisatge del Priorat de fons.

Així, les temàtiques de l’obra de Bover varien molt, igual que també varia la seva manera d’escriure. “De vegades treballo mesos sobre un poema i d’altres em surt d’una tirada com si algú te’l dictés a cau d’orella”, reconeix. El que sí és una constant en els seus poemes és la seva preocupació pel llenguatge, per “recuperar una llengua que ha anat minvant amb el temps”. I aquest interès queda totalment palès amb el recull poètic Cloc!, que sortirà publicat a la tardor i del qual Bover comenta amb molta il·lusió que és “un llibre de poesia experimental, amb varietat formal, que juga amb la llengua catalana; una reflexió sobre les possibilitats de la llengua”.

Llegiu entrevista publicada a Escola Catalana. Literatura Popular Tradicional, núm. 457


LÁZARO COVADLO, l’autor de la imaginació i el caos

A la pregunta de per què va triar Sitges per viure-hi, Lázaro Covadlo respon: “perquè és un lloc proper al mar i no se sap mai quan hauràs d’escapar” i seguidament, amb un to més romàntic, però sense perdre la ironia, afegeix: “Des de la finestra de casa puc veure el mar i vigilar per si veig passar Ulisses”. I és que aquest humor, poc acompanyat per la gesticulació de la cara, és una tònica constant en aquest escriptor argentí que va abandonar el seu país per motius polítics i es va instal·lar a Sitges l’any 1975. Tot i que ja havia guanyat el premi Planeta Biblioteca del Sur a Argentina amb Conversaciones con el monstruo, aquí es va donar a conèixer amb el recull de contes Agujeros negros, el 1997. Llavors va haver-hi com un “fenomen Covadlo”, ja que en poc temps es va convertir en un escriptor de culte avalat per autors com Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies i Quim Monzó.

El secret d’aquest èxit l’explica ell mateix: “els meus contes, a banda de tenir qualitat literària, no avorreixen”. I és que aquest autor conrea una prosa brillant, molt imaginativa, amb ingeni, ironia i humor negre. Tot i que la lectura requereix una educació del “paladar”, Covadlo creu que el més important en la narrativa és enganxar el lector, que “no significa ser superficial”, perquè “hi ha molta literatura que és literadura”.

Temàtica variada, però amb humor
Novel·les i contes, aquests són els dos gèneres que conrea; però parlar de gèneres per a ell és “un terme quasi gastronòmic”, convençut que només existeix un únic gènere superior que és la narrativa. Reconeix, però, que se sent més lliure en el conte, ja que li permet “entrar més en el joc de l’absurd i del disbarat”. Pel que fa a les temàtiques dels seus llibres, són molt variades, des de la fantasia ambientada en un paisatge rural amb indis i gautxos de Remington Rand o l’esperpèntica i gòtica La casa de Patrick Childers, fins a la novel·la negra amb un pinxo gai com a protagonista (Bolero) o les peripècies d’un individu a qui se li ha instal·lat una puça a l’orella que li dicta què ha de fer i dir per a triomfar a la vida (Criaturas de la noche, guanyadora del premi Cafè Gijón). Això sí, l’humor sempre està present en totes les seves obres, doncs reconeix que no sap estar seriós i que li surt així quan escriu. “No em sento identificat amb l’escriptor intel·lectual, perquè finalment no sóc ningú”.

I si l’humor és una característica de la seva personalitat i la seva obra, el caos forma part de la seva metodologia de treball. “No sé explicar-ho, però tinc un caos d’ocurrències que de sobte prenen forma”, diu amb un mig somriure Covadlo, i sentencia: “A mi l’ordre no m’agrada i, davant els qui parlen d’un nou ordre, jo reivindico un nou desordre”. La vida de Lázaro Covadlo explicada per ell mateix al seu bloc (www.covadlo.com) no té pèrdua i potser dóna una idea del to kafkià que impregna les seves obres. A banda de ser un prestigiós escriptor, Covadlo és columnista de l’edició catalana d’El Mundo i col·labora a El País i El Periódico, així com a diferents revistes literàries.

La seva últim novel·la publicada és Las salvajes muchachas del Partido (Candaya, 2009), que narra les aventures d’un anarquista jueu d’Ucraïna que emigra a Argentina i torna a Rússia, dècades més tard, per a incorporar-se a l’Exercit Roig. Una dada: una dels personatges d’aquesta obra està a Sitges, potser esperant que Ulisses creuï amb el seu vaixell.


JOAN DURAN, creador i rapsode

“La voluntat de ser lector de poesia requereix entrenament per a iniciar-se al llenguatge poètic. No sempre és fàcil entrar-hi, però és difícil sortir-hi quan hi has entrat”. Joan Duran, poeta i bioquímic, parla de la poesia com d’una “obra d’art que intenta canviar la realitat, que engendra nous significats a les paraules que tothom fa servir”. Les seves “obres d’art” tracten els temes universals, “com ho fa la poesia en general”, és a dir el naixement, la mort, la recerca d’un ordre superior, en definitiva “intenta buscar un ordre construït amb paraules a través de l’experiència vital del poeta i de la comunitat que l’envolta”, considera Duran.

En el seu cas, però, els temes recurrents o els referents que fa servir per a vehicular les idees que vol transmetre van des dels mites clàssics, fins a la quotidianitat, passant per personatges bíblics, imatges científiques o temes de cultura popular. I Sitges com a escenari de fons, el mar, els colors, la llum, perquè “la ‘sitgetanitat’, de fet, ha marcat tota la meva producció”, explica orgullós Duran, que cita com a un dels seus autors locals de referència el també poeta i científic sitgetà David Jou.

Aquest poeta jove –nascut el 1978– combina la seva professió de bioquímic amb la seva vocació de poeta, “dues facultats complementàries”, segons diu, ja que “tant la ciència com la literatura són processos creatius en els quals hi has de posar una dosi important de bagatge i experimentació”. Aquesta vocació, però, li ha reportat un munt de reconeixement i premis – el Miquel Martí i Pol amb el poemari Zoòtrop, el XI Premi Ramon Comas i Maduell de Poesia pel poemari Kore i el XI premi Màrius Torres per Domèstica veritat–, que esdevenen “una bona manera d’aconseguir que et publiquin i arribar a més públic”, tot i que per a Joan Duran “haver de viure de la poesia seria un esclavatge, seria transformar en professió el que és la meva vocació”.

La importància de la paraula dita
Per què escriu poesia Joan Duran? “És molt difícil de dir. En part per referents familiars, però també per l’interès que he tingut sempre per la rapsòdia, la música, la literatura popular”. Potser aquest interès s’ha generalitzat en les generacions més joves de poetes, doncs “ara hi ha un ressorgiment de la paraula dita, del recital, una pràctica que no s’hauria d’haver perdut mai i la poesia no s’hauria d’haver allunyat del públic”, reivindica Duran, que va participar en l’exitosa antologia de poesia Pedra foguera juntament amb un grapat de joves poetes “recitadors” com ell.

Però com que sembla que no en té prou amb tota aquesta activitat, Joan Duran és a més el que s’anomena un agitador cultural i ha participat i organitzat lectures, performances, recitals i, fins i tot, diverses exposicions col·lectives combinant art plàstic i poesia. La cultura sitgetana la viu amb especial atenció i dedicació, ja que és president de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, membre de la Junta Directiva del Retiro i codirector de la Festa de la Poesia de Sitges. I tot i així té temps per a publicar enguany un nou poemari, Natural delit, en el qual reflexiona sobre “els instints que mouen la cultura occidental, com ara la por a la mort, la celebració de la vida i el delit de l’ésser humà per buscar un ordre superior”. Reflexions universals que només el poeta pot transmetre amb tota la intencionalitat de les paraules.