Música a Quatre bandes

Per Magí Fortuny

Ernest Theodor Amadeus Hoffmann (conegut popularment com a E.T.A. Hoffman) sempre deia que la música comença allà on acaba el llenguatge. No sé si aquest compositor i escriptor alemany de finals del segle XVIII seguiria pensant el mateix després d’escoltar alguna cançó de Leonardo Dantés. En tot cas, la seva frase és idònia per encetar un petit recorregut per alguns dels grups més representatius de l’actual panorama musical de Sitges i Ribes. Formacions d’estils i orígens diferents, però amb un mateix punt en comú: utilitzar la música com a mitjà d’expressió.

Ritmes lleugers: del pop al blues
La primera parada porta a una de les tres entitats culturals més emblemàtiques de Ribes. Concretament, als Xulius, que és el punt de trobada habitual dels Bulma. Aquest trio musical fa només un any i mig que toca junt, tot i que els seus tres membres són d’aquelles persones que han mamat música des de ben petits. Dos d’ells són “del barri de muntanya de Sitges” (s’entén que es refereixen a Ribes) i el tercer és “del barri marítim ribetà” (llegir-se com a Sitges).

És així com s’autopresenten i és així com aclareixen al gran públic que, malgrat les peculiaritats típiques i tòpiques de la comarca, se suporten prou bé. Un punt de complicitat que sempre s’agraeix. Si més no, quan veus que te’l brinda algú que comença des d’un grup nou, que sempre és complicat. I encara més si t’agafa en plena crisi.

No en va, a l’espera de gravar una primera maqueta de cinc cançons, en Gerard, en Francesc i en Rafa saben perfectament que els calen més actuacions per donar-se a conèixer. I, a la vegada, que necessiten bones referències perquè comencin a sortir els primers concerts. El peix que es mossega la cua, que diria el poeta.

Els Bulma, però, encarnen a la perfecció aquesta mena de grup que no té pressa. Recorden aquell anunci d’una cervesa catalana que recomanava prendre’s les coses amb calma? Doncs alguna cosa per l’estil. Potser hi ajuda que tots tres estan estabilitzats a nivell laboral i que afronten això del grup amb molta filosofia. Sigui com sigui, és un factor que juga al seu favor. De moment, han actuat a les nits de música en viu del Cabaler Cafè de Ribes i a la Nau Pere Vall i Soler del GER, coincidint amb la primera edició del festival de pop de Ribes (el Pipop).

És lògic que els agradaria poder tenir més aparicions públiques, tot i que els números passen en segon terme quan es posen a parlar de música. Es nota que ho viuen, que ho senten i que ho paguen! Perquè les despeses d’un grup amateur són força elevades, i gairebé mai hi ha algú al darrere que les ajudi a finançar. Només per gravar la maqueta, per exemple, els demanen 200 euros per cançó. Un luxe? Depèn de per qui.

Per a ells, el luxe és poder transmetre allò que els corre per dins. Digueu-li sang; digueu-li sentiments. El cert és que, en una època predominada per l’especialització i els estils molt marcats, sorprèn que un grup de nova creació aposti per un so tan ampli i estàndard com el pop-rock. Diuen que no és cap decisió premeditada, sinó la cuirassa amb què se senten més còmodes a l’hora de tocar. En el fons,“no deixem de ser uns punkis reciclats”, comenten entre rialles. I no us estranyi que tinguin raó. Només algú d’aquesta mena hauria batejat un grup de música amb el nom d’un dels seus “mites eròtics” de dibuixos animats.

A les antípodes dels nouvinguts Bulma, una formació ja consagrada i amb cert renom a la comarca és The Lobster Band. Setze anys de trajectòria donen per a molt i, en el seu cas, els han atorgat una maduresa que pot apreciar-se en les seves lletres i composicions. Especialment, en la seva darrera etapa, dels últims tres anys ençà. Sense caure al parany de voler-ho incloure tot en una sola peça, els seus components practiquen una racionalització constant del seu talent, de tal manera que a les seves cançons no hi acabi faltant ni sobrant de res. D’això se’n diu “economitzar mitjans”, expliquen. Coses de l’experiència.

El primer disc de la Lobster va sortir el passat mes de setembre al mercat i, des d’aleshores, els comentaris positius s’han anat succeint. Un pot fer-se una idea quan els veu parlar del seu treball final, integrat per una dotzena de temes clarament influenciats per la música negra (rhythm&blues, swing, soul) i banyats amb l’aroma mediterrània que marca Sitges. Quan creus en el que fas i veus que tens la complicitat del públic, poques coses poden motivar més un artista. En aquest cas, però, potser sí.

Potenciar la música en viu és, a hores d’ara, una de les reclamacions principals del grup. Entenen que les administracions no fan tot el que està a les seves mans per difondre-la i creuen que, amb aquesta deixadesa, es fa un flac favor a les formacions locals. Amb una quarantena d’actuacions al llarg de l’any, The Lobster Band és dels conjunts que més es deixa veure als escenaris sitgetans i les rodalies, però això no treu que segueixin defensant el paper de la música i dels grups mediàticament més petits.

I és que la seva estima per la música va una mica més enllà del que representa el grup: la Glòria i en Marc es dediquen a fer-ne classes, mentre que el Carlos composa en solitari al seu ritme. L’especialitat del quartet són les sales íntimes, on el contacte amb l’espectador és més proper. De fet, part del seu èxit el deuen a l’elevat grau de comunicació que mantenen amb el públic i entre ells mateixos. Les seves lletres solen ser d’amor i desamor, per explicar històries que sempre volen traslladar a la gent. És la seva manera d’entendre la vida. O, per ser exactes, d’entendre la vida de bracet amb la música.

R de Rock, Rap i Rebel·lia
Més irreverent i més canalla se’ns presenta la tercera formació d’aquest particular viatge musical. Es tracta dels també sitgetans Justo y los Pecadores, una banda que encomana l’alegria per naturalesa i que porta el rock&roll incrustat a la seva marcada personalitat. Només cal conversar-hi una estona per adonar-se que els encanta que hi hagi normes al seu voltant. Més que res, per poder-se-les saltar quan convingui. D’entrada, prometen festa i diversió. I la veritat és que no es queden pas enrere.

Des del seu primer disc, ara farà vuit anys, han actuat a ciutats com Madrid, Saragossa, Mallorca, Alacant o Gijón. Sense oblidar-se, òbviament, del seu Sitges, on han mantingut un idil·li especial amb la Cava del Retiro, que s’ha erigit en el seu millor “cau” per crear i experimentar al costat d’un públic amic. Les bones notícies també els arriben des d’altres sales de l’Estat, amb les quals ja han pactat una desena de concerts per aquest estiu. Tot un èxit, si es té en compte que encara no han iniciat la promoció del seu últim disc, que sortirà al carrer poc després de Carnaval.

En Justo i la seva banda d’inefables pecadors es declaren admiradors –i hereus– del rock&roll més pur, tot i que també han sabut introduir els elements necessaris per adaptar el seu repertori a les harmonies actuals. Una combinació ben plantejada que els ha convertit en un dels grups modestos amb més solera del panorama rocker estatal. Per fer un símil futbolístic, “és com si fóssim els líders de la segona divisió”, afirmen. És més: tots ells coincideixen que podrien optar perfectament a un metafòric ascens de categoria, però que això ja implicaria haver de canviar els hàbits i les rutines que avui en dia els permeten conciliar la vida privada amb la seva indubtable passió musical.

Gaudeix de la música sense que t’acabi dominant. Aquest és el missatge que entreveuen les seves paraules. Com també el de les lletres dels seus temes, que acostumen a plantejar històries amb dos punts de vista radicalment diferenciats i que no pretenen transmetre “res d’especial”. Ells es conformen amb divertir el personal; per inculcar valoracions morals i ètiques, afegeixen, “ja hi ha els polítics i els capellans”. Si els propis pecadors ho diuen, amén.

Els que probablement tampoc tindran gaires polítics i capellans entre la seva llista d’amistats del Facebook són els EAP, els pioners de l’escena hip-hop a Ribes. Els seus orígens es remunten sis anys enrere, quan una quinzena d’amics es dedicava a fer grafits per les parets del poble sota la firma El Arte Prohibido (d’aquestes inicials en sorgeix el seu nom musical). Amb el pas del temps, les habilitats artístiques d’alguns d’ells van evolucionar, substituint progressivament l’esprai pel micròfon.

Sempre els havia fascinat poder rapejar i, cada vegada més, les seves nits de cap de setmana es convertien en petites sessions de freestyle. No va ser fins a principis del 2006, però, que van fer el seu debut oficial al GER. Tres anys després, els Eapos –sobrenom amb què es coneix els components del grup– segueixen sense un local propi per assajar i amb els ingressos justos per anar renovant-se el material. El que mai els ha faltat, en canvi, és la inspiració. Sovint, i tal com reconeixen, gràcies a la lucidesa mental fruit de la ingestió de begudes d’alta graduació i substàncies estupefaents de baixa intensitat (després d’una quants cubates i algun que altre porro, vaja).

Sigui com sigui, les seves ments (relativament perverses, val a dir-ho) es passen dia i mig pensant en rap. Ho fan quan es troben a gust i tenen ganes de posar-s’hi, però també quan passegen tranquil·lament pel carrer. A diferència d’altres joves, que potser s’hi refugien des d’un vessant simplement estètic, els EAP traspuen hip-hop des de tots els costats. Saben que la moda actual els ha ajudat a fer-se un forat en l’atapeït mapa musical del Garraf, però no renuncien a les seves arrels musicals i asseguren que es mantindran fidels al seu estil, encara que les tendències els donin l’esquena en un futur.

Si bé els faria molta il·lusió gravar el seu propi CD, el seu punt fort és el cara a cara amb el públic. És allà on poden demostrar de primera mà la seva habilitat a l’hora de fer tota mena de rimes. No deixa de ser “com jugar amb les paraules”, que diuen ells. Les lletres del grup surten del seu propi puny i lletra, malgrat que segueixen criteris diferents en funció de la persona que les pensa. Cadascun té la seva pròpia personalitat i, per tant, tots hi aporten la seva empremta particular. Habitualment, tracten la subcultura del carrer i els seus derivats, sense que això vulgui dir que no puguin abordar qualsevol altre tema de la vida. Quan escoltes les cançons, adverteixen, “potser et sorprens i t’adones que t’aporten molt més que les de Bisbal o Bustamante”. I els EAP són gent de la conya, però en aquesta frase no en feien gens. Segurament, perquè no els agrada que el seu aire juvenil i rebel faci que algú els jutgi “negativament”, basant-se només en prejudicis i sense haver-los escoltat mai. No pas al seu poble natal, és clar, on al seu voltant s’ha creat com una mena de “família” que exerceix de punt de trobada d’una part prou important dels adolescents ribetans. Senyal inequívoc que la seva mescla de música i prosa enganxa. Si més no, bastant més que la nova perruca de Leonardo Dantés.



BULMA
Components:
Gerard Gómez (31 anys) – Veu i Guitarra
Rafa Monzó (28 anys) – Baix
Francesc Pascual (31 anys) – Bateria
Estil: Pop-Rock
Llengua: Català
Web: www.myspace.com/bulmagrup
Fan... “Músiques d’allò que som i sentim”

JUSTO Y LOS PECADORES
Components:
Justo Conde (gairebé 45 anys) – Veu
Francesc Estrada (més de 40 anys) – Guitarra
Miquel Montfort (més de 40 anys) – Guitarra
Josep Albert Faraboni (més de 40 anys) – Baix
Estil: Rock&Roll
Llengua: Castellà
Web: www.myspace.com/justoypecadores
Fan... “Rock&Roll ibèrico-festiu amb
denominació d’origen”

THE LOBSTER BAND
Components:
Glòria Freixas (35 anys) – Veu
Carlos Lupprian (44 anys) – Guitarra
Carlos Batalla (41 anys) – Baix
Marc Llorià (28 anys) – Bateria
Estil: Rhythm&Blues
Llengua: Anglès
Web: www.thelobsterband.com
Fan... “Música de negres tocada per blancs”

EAP
Components:
Ibon Rosell (22 anys) – Veu
Joan Colet (20 anys) – Veu
Víctor Bermejo (21 anys) – Veu
Xavi Varón (20 anys) – Veu
Èric Camarós (20 anys) – Veu
Xavi Colet (18 anys) – DJ
Estil: Rap
Llengua: Castellà
Web: www.myspace.com/eaposcru
Fan... “Homenatges al lèxic”


Galeria de Vídeos