La supervivència del “fardo” de Carnaval

Colla Llantos

Pedro Hernán és un dels primers membres de la colla Llantos, que es va gestar a Sitges l’any 1994, i que durant aquests quinze anys, ha dotat el Carnaval de Sitges d’un punt d’ironia i creativitat especial. I Francesc Núñez, el flamant Carnestoltes del 2008, ja fa uns anys que surt amb ells. Els dos són uns fanàtics del Carnaval de Sitges, en general, i de la seva colla, en particular, i formen part de dues etapes diferents de la trajectòria del grup. Hernán és un dels membres més veterans i pot explicar a la perfecció detalls de les disfresses i anècdotes d’anys passats. Núñez, en canvi, explica fascinat com, no fa gaire, va descobrir un Carnaval completament nou en primera persona de la mà de la colla. Els dos intercanvien impressions del Carnaval de Sitges a través dels seus ulls i darrera de la màscara de Llantos, un punt de vista del Carnaval únic i irrepetible.

Quan Llantos va començar, eren un grup de 38 persones amb moltes ganes de portar el Carnaval una mica més enllà, viure’l intensament. Alguns dels primers membres van ser Josep Boira, Joaquim Navarrete, Juan Corbalán o Josep Maria Marcer, entre d’altres. La colla és una de les més conegudes i esperades durant la Rua de la Disbauxa i l’Extermini, per l’originalitat de les seves disfresses basades en la confecció d’unes carotes de làtex, l’elecció d’un tema que saben esprémer fins al final i la individualització de personatges sobre un element comú, a diferència de la major part de colles, que unifiquen les disfresses masculines i femenines.

Elaboració pròpia
La colla no té fases de preparació, “hi ha hagut vegades que ha arribat desembre i no sabíem de què anàvem”, reconeix Hernán. A més, Núñez afegeix que “aquest tampoc és un problema, perquè com que nosaltres no fem coreografia, no necessitem assajar, la nostra participació es basa en interpretar i improvisar”. Els dos recorden que l’única vegada que han assajat va ser l’any que es van encarregar de fer el Carnestoltes (1998) i “s’havia de preparar l’Arribo i l’Enterro de Sa Majestat”. Tot i aquesta flexibilitat, els caps de colla sí que es plantegen idees abans i després de Carnaval. Depenent de les dates en que sigui la festa, es preparen les coses amb més o menys antelació. “Hi ha hagut anys en que hem anat justos de temps però sempre ha sortit bé.

La idea sempre surt de tres o quatre persones i la resta som formiguetes treballadores”, manifesta Hernán, “però això no vol dir que la resta no poguem aportar idees, després sempre hi ha aportacions de tothom, des de la disfressa de cadascú fins a les idees per al Cap de la Vila, els complements, etc… Per exemple, l’any que vam sortir de drag queens, tots vam aportar alguna idea per a l’espectacle del casament que vam organitzar al Cap de la Vila”, concreta.

La colla la formen els seus fundadors i la gent que surt cada any, però hi ha una persona que té una funció imprecindible, tot i no sortir disfressat. Ell és Dani Monzó, el dissenyador de les carotes, element imprescindible i base de la disfressa de Llantos, i potser el més difícil d’escollir, segons els seus membres. Els dos primers anys, Monzó, que és un professional del sector audiovisual i treballa per a produccions de cinema, feia el motlle i ells mateixos fabricaven les carotes: “Hi posàvem 14 o 15 capes de làtex, després hi passàvem l’assecador i les pintàvem.

Però, a partir del quart any, que vam organitzar el Carnestoltes, vam deixar que Monzó se n’ocupés, des del disseny fins la confecció final”, recorda Hernán: “Confiem molt amb el seu criteri, el primer any ens va donar la idea per a la carrossa”, reconeix. I pel que fa al vestit, en base al tema que s’ha escollit, se’l fa cadascú, però no es tracta d’un vestit uniforme, cada persona desenvolupa un personatge, sempre amb una organització i supervisió. “Els caps de colla decideixen el tema, però ens posem d’acord perquè tot encaixi”, aclareix Hernán. I des de fa tres anys, el “camp base” per a preparar les disfresses de Llantos és l’anomenat “zulo” del Prado, que és just sota l’escenari dels jardins, combinant-lo amb el local de Juan Corbalán, el Sit Confort, perquè l’espai del Prado és molt petit.

Actualment, hi ha hagut un relleu de la gent que porta la colla, gent nova o gent que fa menys temps que hi és, amb bones idees i que sempre poden comptar amb el suport dels veterans: “És necessari el criteri dels antics, perquè es conservi l’essència de la colla, però és cert que la gent nova està heretant el sentit i el tarannà genuí de Llantos i cada vegada agafen més el ritme”, reconeix el veterà Hernán.

Trencar els tòpics
Sortir o no sortir? Els membres de Llantos estan convençuts que la diferència és abismal, així ho creu Hernán quan diu que “hi ha moltíssima diferència entre viure el Carnaval des de dintre o des de fora; jo he estat dos anys fora de la colla i el primer vaig marxar fora per no veure-ho”. Però encara afegeixen que la seva manera de sortir i viure el Carnaval de Sitges, darrere de la màscara és única: “Quan t’amagues darrera la màscara és quan realment vius el Carnaval. Riem molt, la gent no ens coneix, ni tan sols les nostres famílies!”, confessen Hernán i Núñez. Només hi ha dues colles que segueixen aquest model de Carnaval basat en la creativitat, la improvisació i les màscares, i que trenquen amb la imatge del Carnaval de Sitges, segons Hernán. Per una banda, la seva colla, i per una altra, els No K-lia, dels quals el membre de Llantos opina que “han aportat noves idees”.

Per la seva banda, Núñez és partidari d’integrar-se al Carnaval de Sitges segons aquest model, ja que “d’aquesta manera, pots fer participar més la gent del poble, dóna molt més joc. A la gent li agrada implicar-se i integrar-se a la festa”, i encara creu que “anar amb màscara fa que visquis la celebració d’una manera molt especial. De vegades no ens coneixem ni nosaltres mateixos!”, declara, tot rient. I és que els dos membres de Llantos són del parer que la seva manera de sortir és la més propera en l’actualitat al que anys enrere era conegut com el fardo, la part més espontània del Carnaval de Sitges, una forma de viure’l, oberta a tothom qui volgués participar a la festa: “Potser sense plantejar-ho, el nostre tarannà sí que és una manera de conservar el fardo, el fardo en grup”.

Núñez opina que “un dels èxits del Carnaval de Sitges és que s’ha convertit en un espectacle”, però també creu que “potser hi ha massa exhibicionisme. Quan jo vaig començar a sortir, buscava una colla com Llantos, amb la qual pogués interactuar amb la gent”. I Hernán afegeix que “les colles que llueixen són necessàries, donen color a la festa” però tots dos reivindiquen un Carnaval “més equilibrat pel que fa a les colles que surten a “lluir” i les que surten a interactuar amb el públic i posar una punt de creativitat i sàtira”. La prova per a la defensa aferrissada del Carnaval que proposa any rere any la seva colla és que “el 90% de gent que ha sortit amb nosaltres, a la llarga, ha tornat. Per exemple, aquest any es disfressa una noia que feia nou anys que no sortia i ha tornat perquè ho trobava a faltar”, precisen. Caldria treballar la disfressa amb dedicació els mesos previs, posar-se la màscara i viure-ho tot en primera persona, per entendre la passió dels seus membres: “A Llantos busquem la nostra diversió i compartir-la amb la gent. Volem que la gent de Sitges es diverteixi amb nosaltres”. Tota una declaració de principis de disbauxa i sentència d’extermini.

CARROSSES ‘INTERACTIVES’
La carrossa de Llantos també és d’elaboració pròpia, com la disfressa, i enguany també té un paper important, “ens volem divertir i cal que la gent s’ho prengui amb sentit de l’humor, les nostres disfresses necessiten aquest component per part del públic”, avancen els dos membres. “A més, és un dels anys en què la disfressa ens ha donat menys maldecaps”, afegeixen. I tant Núñez com Hernán, rememoren alguns carnavals en què la colla ha sorprès amb les seves propostes: “Alguns anys hem donat ‘el bombazo’, com per exemple, l’any que anàvem de dones i homes despullats (1996)”. Hernán explica com la carrossa va impressionar el primer any. Els membres anaven de monstres de pel·lícules d’horror, i la carrossa que es va muntar, segons la idea de Monzó, era una mena de passatge del terror, molt gran, amb efectes especials, fum, sis compartiments i un taüt… “Dins hi havia el monstre amb la serra mecànica inspirat en la pel·lícula La Matanza de Texas. Va tenir tant d’èxit que el dilluns de carnaval, molts encara ens vam disfressar per a posar en funcionament el túnel del terror al Passeig Marítim, ens ho vam passar molt bé!”, rememora Hernán. Però no tot van ser flors i violes, segons el veterà de la colla, ja que la carrossa “era massa gran i al carrer Bonaire vam tenir seriosos problemes per a fer-la girar”. Finalment, un altre Carnaval per a recordar va ser el del 2000. La colla es va disfressar d’”Imserso”: “Anàvem d’avis, amb tres infermeres i dalt de la carrossa portàvem la UCI: una stripper!”, recorden els dos components de la colla, tot rient. Aquests dos anys que refereixen, en què la car-rossa tenia un pes especial per a interactuar amb el públic, la colla va posar en pràctica una iniciativa que va servir per a recaptar diners. Es van posar a la venda uns tiquets entre la gent coneguda de la colla gràcies als quals, van aconseguir que la disfressa els sortís una mica més econòmica.

Galeria de Vídeos