Pere Stämpfli a Sitges

Obertura al món del segle XXI
Per Lluís Jou

L’any 1963 Pere Stämpfli va pintar un autoretrat, Autoportrait au raglan, on ell mateix es representa caminant i mirant cap endins de la tela, com si fugís de l’espectador. És un retrat de gran format, en blanc i negre que va presentar a la Biennal de París d’aquell any dins de la selecció de Suïssa. L’autoretrat, blanc i negre en els tons, gran format en la forma, figura en moviment i mig d’esquena a qui se’l vol mirar, representa molt bé Pere Stämpfli: és un artista inquiet, que sempre es mou pels camins d’un art que mai no s’atura, de missatge directe com els contorns en blanc i negre fins i tot en la pintura acolorida i geomètrica, d’idees grans i ambició artística, i d’esperit senzill i una mica tímid que defuig l’elogi fàcil i prefereix que es parli de l’obra que d’ell.
Fa quaranta anys que Stämpfli, que el 1961 es va casar amb la catalana Anna-Maria Torelló, té casa a Sitges i ara se’n compleixen dos que va anunciar la creació d’una fundació, la Fundació Stämpfli, a la qual ha aportat les seves cinc cases del carrer d’en Bosc i que té per objecte la creació a Sitges d’un centre d’art contemporani internacional constituït per una col·lecció selecta d’artistes de la seva generació que ell mateix, assessorat per un consell de prestigi, està formant. Els quaranta anys que separen la compra de la seva primera casa i l’aportació de mig carrer d’en Bosc a una fundació d’art, Stämpfli no ha estat un simple visitant que ve a Sitges a reposar o a treballar sol i tranquil, sinó una persona que ha procurat fer-se present entre nosaltres, relacionar-se amb la gent del barri, restaurar amb cura i gust les cases del carrer d’en Bosc, conservar una part del pany de la muralla del segle XIV, organitzar deu festes lúdiques i culturals quan això no s’estilava, participar en la nostra Festa Major i donar suport a la vida cultural de Sitges amb la cessió al Grup d’Estudis Sitgetans de l’espai cultural que du el seu nom des de 1995, cosa que ha possibilitat que aquesta entitat consolidés la seva activitat. Per tots aquests motius l’any 2004 l’Ajuntament el va nomenar fill adoptiu de la Vila.
Molts sitgetans coneixen Stämpfli personalment, molts n’han sentit a parlar i d’altres en tenen notícia, simplement, perquè han participat en les activitats que el Grup d’Estudis o la seva secció fotogràfica organitzen a l’Espai. Qui és, però, Pere Stämpfli? Que representa, en realitat, per a Sitges?
Pere Stämpfli és un dels artistes suïssos de més anomenada, conegut, valorat i cotitzat sobretot al seu país, a França, a Bèlgica i als Estats Units i que la crítica d’art valora per tota la seva obra i en cada una de les seves etapes brillants. I és que Stämpfli, quan ha aconseguit el reconeixement per la seva obra feta d’una manera determinada, sempre ha obert camins nous i, inquiet, ha tornat a començar. Així, ha navegat des de l’abstracció més radical a la figuració del pop art europeu, de la figuració narrativa a l’abstracció geomètrica i, des de fa uns cinc anys, ho fa cap a l’escultura abstracta, geomètrica, acolorida i de formats ben diversos.
Ha realitzat unes seixanta exposicions individuals a França, Suïssa, Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Espanya i l’Argentina, i gairebé de 230 exposicions col·lectives a França, Suïssa, Bèlgica, els Països Baixos, Alemanya, Luxemburg, Itàlia, Espanya, Portugal, el Marroc, Israel, el Líban, el Brasil, l’Argentina, els Estats Units, Canadà, l’Índia, el Japó, Corea i la Xina. Com a conseqüència, la seva obra és present a les principals col·leccions públiques i privades d’Europa, el Japó, la Xina, Corea i els Estats Units. La seva aportació a l’art europeu del nostre temps ha estat reconeguda per la crítica, la historiografia de l’art i les grans institucions museístiques, tal com prova la dotzena llarga de monografies que la tracten i les exposicions antològiques que se li han organitzat com són la del Museu nacional d’art modern, Centre Georges Pompidou, el 1980, i les retrospectives de la Seyne-sur-Mer (1997), el Museu d’Art i Història de Fribourg (1999) i la de la Galeria Nacional del Jeu de Paume, a París, el 2002. La seva obra és present, també, a les grans exposicions internacionals sobre els moviments artístics actuals. Només aquest any ha participat al Grand Palais de París en l’exposició sobre la figuració narrativa, a la galeria nacional de les cotxeres del Quirinal, a Roma, sobre el pop art Europeu, i en altres dues a Berna i a València.
Què representa per Sitges comptar amb Pere Stämplfi? Per a Sitges la presència, i sobretot, és clar, la implicació de Stämplfi amb el seu projecte de Centre d’art contemporani internacional, representa rellançar el nom de la Vila com a punt de referència dins del món artístic català. Ja sabem que Sitges es va fer un nom propi a la geografia peninsular de l’art a finals del segle XIX amb l’escola luminista i amb la vinguda d’en Rusiñol i els modernistes, i que aquest nom ha tingut una certa continuïtat en tots els grans moviments: en el noucentisme per mitjà d’en Sunyer i l’escultor Jou, en les avantguardes per la representació de L’Amic de les Arts, en la figuració de postguerra per mitjà d’en Pruna i en Durancamps, sense oblidar en Bruno o en Serrano, tan nostres. Però és cert que en essència la nostra millor aportació és el gran centre d’art del modernisme que és el Cau Ferrat, un museu obert els anys 1933-1936, però pensat amb mentalitat de fa cent anys. Per a rellançar aquest museu, i el del Maricel que n’és tributari, calen inversions milionàries que la Diputació i l’Ajuntament ajornen inexplicablement cada any perquè els museus, diuen, sempre poden esperar i prefereixen invertir en festivals de repercussió més immediata i resultats més fugissers. Però també calia alguna cosa més. Alguna cosa que amb els nostres mitjans no era possible: Calia superar d’una vegada la limitació de temps (segona meitat del XIX - primera meitat del XX) i de l’espai (l’art català) que centra els nostres museus. El Centre d’art que ens proposa Pere Stämpfli per mitjà de la seva fundació ens dóna això: obertura al segle XXI i obertura al món. També representa, a parer meu, un revulsiu contra la inèrcia amb la qual fins fa ben poc s’han gestionat els nostres museus, uns museus que mereixen molta més inversió de la que reben i han de comptar amb més mitjans dels que ara compten.
Per això cal agrair el gest de Pere i Anna Maria Stämplfi que, a més d’aportar les cases i la col·lecció, s’ofereixen a reconstruir-les i a pagar les obres d’adequació del Mercat del Peix, cedit per l’Ajuntament en un gran gest que cal aplaudir i subratllar, on s’ubicaran algunes de les sales del nou Centre que hem d’esperar que obri ben aviat les portes.

Galeria d'imatges

Pere Stämpfli

Arxiu de vídeos