La supervivència del “fardo” de Carnaval

Colla Llantos

Pedro Hernán és un dels primers membres de la colla Llantos, que es va gestar a Sitges l’any 1994, i que durant aquests quinze anys, ha dotat el Carnaval de Sitges d’un punt d’ironia i creativitat especial. I Francesc Núñez, el flamant Carnestoltes del 2008, ja fa uns anys que surt amb ells. Els dos són uns fanàtics del Carnaval de Sitges, en general, i de la seva colla, en particular, i formen part de dues etapes diferents de la trajectòria del grup. Hernán és un dels membres més veterans i pot explicar a la perfecció detalls de les disfresses i anècdotes d’anys passats. Núñez, en canvi, explica fascinat com, no fa gaire, va descobrir un Carnaval completament nou en primera persona de la mà de la colla. Els dos intercanvien impressions del Carnaval de Sitges a través dels seus ulls i darrera de la màscara de Llantos, un punt de vista del Carnaval únic i irrepetible.

Quan Llantos va començar, eren un grup de 38 persones amb moltes ganes de portar el Carnaval una mica més enllà, viure’l intensament. Alguns dels primers membres van ser Josep Boira, Joaquim Navarrete, Juan Corbalán o Josep Maria Marcer, entre d’altres. La colla és una de les més conegudes i esperades durant la Rua de la Disbauxa i l’Extermini, per l’originalitat de les seves disfresses basades en la confecció d’unes carotes de làtex, l’elecció d’un tema que saben esprémer fins al final i la individualització de personatges sobre un element comú, a diferència de la major part de colles, que unifiquen les disfresses masculines i femenines.

Elaboració pròpia
La colla no té fases de preparació, “hi ha hagut vegades que ha arribat desembre i no sabíem de què anàvem”, reconeix Hernán. A més, Núñez afegeix que “aquest tampoc és un problema, perquè com que nosaltres no fem coreografia, no necessitem assajar, la nostra participació es basa en interpretar i improvisar”. Els dos recorden que l’única vegada que han assajat va ser l’any que es van encarregar de fer el Carnestoltes (1998) i “s’havia de preparar l’Arribo i l’Enterro de Sa Majestat”. Tot i aquesta flexibilitat, els caps de colla sí que es plantegen idees abans i després de Carnaval. Depenent de les dates en que sigui la festa, es preparen les coses amb més o menys antelació. “Hi ha hagut anys en que hem anat justos de temps però sempre ha sortit bé.

La idea sempre surt de tres o quatre persones i la resta som formiguetes treballadores”, manifesta Hernán, “però això no vol dir que la resta no poguem aportar idees, després sempre hi ha aportacions de tothom, des de la disfressa de cadascú fins a les idees per al Cap de la Vila, els complements, etc… Per exemple, l’any que vam sortir de drag queens, tots vam aportar alguna idea per a l’espectacle del casament que vam organitzar al Cap de la Vila”, concreta.

La colla la formen els seus fundadors i la gent que surt cada any, però hi ha una persona que té una funció imprecindible, tot i no sortir disfressat. Ell és Dani Monzó, el dissenyador de les carotes, element imprescindible i base de la disfressa de Llantos, i potser el més difícil d’escollir, segons els seus membres. Els dos primers anys, Monzó, que és un professional del sector audiovisual i treballa per a produccions de cinema, feia el motlle i ells mateixos fabricaven les carotes: “Hi posàvem 14 o 15 capes de làtex, després hi passàvem l’assecador i les pintàvem.

Però, a partir del quart any, que vam organitzar el Carnestoltes, vam deixar que Monzó se n’ocupés, des del disseny fins la confecció final”, recorda Hernán: “Confiem molt amb el seu criteri, el primer any ens va donar la idea per a la carrossa”, reconeix. I pel que fa al vestit, en base al tema que s’ha escollit, se’l fa cadascú, però no es tracta d’un vestit uniforme, cada persona desenvolupa un personatge, sempre amb una organització i supervisió. “Els caps de colla decideixen el tema, però ens posem d’acord perquè tot encaixi”, aclareix Hernán. I des de fa tres anys, el “camp base” per a preparar les disfresses de Llantos és l’anomenat “zulo” del Prado, que és just sota l’escenari dels jardins, combinant-lo amb el local de Juan Corbalán, el Sit Confort, perquè l’espai del Prado és molt petit.

Actualment, hi ha hagut un relleu de la gent que porta la colla, gent nova o gent que fa menys temps que hi és, amb bones idees i que sempre poden comptar amb el suport dels veterans: “És necessari el criteri dels antics, perquè es conservi l’essència de la colla, però és cert que la gent nova està heretant el sentit i el tarannà genuí de Llantos i cada vegada agafen més el ritme”, reconeix el veterà Hernán.

Trencar els tòpics
Sortir o no sortir? Els membres de Llantos estan convençuts que la diferència és abismal, així ho creu Hernán quan diu que “hi ha moltíssima diferència entre viure el Carnaval des de dintre o des de fora; jo he estat dos anys fora de la colla i el primer vaig marxar fora per no veure-ho”. Però encara afegeixen que la seva manera de sortir i viure el Carnaval de Sitges, darrere de la màscara és única: “Quan t’amagues darrera la màscara és quan realment vius el Carnaval. Riem molt, la gent no ens coneix, ni tan sols les nostres famílies!”, confessen Hernán i Núñez. Només hi ha dues colles que segueixen aquest model de Carnaval basat en la creativitat, la improvisació i les màscares, i que trenquen amb la imatge del Carnaval de Sitges, segons Hernán. Per una banda, la seva colla, i per una altra, els No K-lia, dels quals el membre de Llantos opina que “han aportat noves idees”.

Per la seva banda, Núñez és partidari d’integrar-se al Carnaval de Sitges segons aquest model, ja que “d’aquesta manera, pots fer participar més la gent del poble, dóna molt més joc. A la gent li agrada implicar-se i integrar-se a la festa”, i encara creu que “anar amb màscara fa que visquis la celebració d’una manera molt especial. De vegades no ens coneixem ni nosaltres mateixos!”, declara, tot rient. I és que els dos membres de Llantos són del parer que la seva manera de sortir és la més propera en l’actualitat al que anys enrere era conegut com el fardo, la part més espontània del Carnaval de Sitges, una forma de viure’l, oberta a tothom qui volgués participar a la festa: “Potser sense plantejar-ho, el nostre tarannà sí que és una manera de conservar el fardo, el fardo en grup”.

Núñez opina que “un dels èxits del Carnaval de Sitges és que s’ha convertit en un espectacle”, però també creu que “potser hi ha massa exhibicionisme. Quan jo vaig començar a sortir, buscava una colla com Llantos, amb la qual pogués interactuar amb la gent”. I Hernán afegeix que “les colles que llueixen són necessàries, donen color a la festa” però tots dos reivindiquen un Carnaval “més equilibrat pel que fa a les colles que surten a “lluir” i les que surten a interactuar amb el públic i posar una punt de creativitat i sàtira”. La prova per a la defensa aferrissada del Carnaval que proposa any rere any la seva colla és que “el 90% de gent que ha sortit amb nosaltres, a la llarga, ha tornat. Per exemple, aquest any es disfressa una noia que feia nou anys que no sortia i ha tornat perquè ho trobava a faltar”, precisen. Caldria treballar la disfressa amb dedicació els mesos previs, posar-se la màscara i viure-ho tot en primera persona, per entendre la passió dels seus membres: “A Llantos busquem la nostra diversió i compartir-la amb la gent. Volem que la gent de Sitges es diverteixi amb nosaltres”. Tota una declaració de principis de disbauxa i sentència d’extermini.

CARROSSES ‘INTERACTIVES’
La carrossa de Llantos també és d’elaboració pròpia, com la disfressa, i enguany també té un paper important, “ens volem divertir i cal que la gent s’ho prengui amb sentit de l’humor, les nostres disfresses necessiten aquest component per part del públic”, avancen els dos membres. “A més, és un dels anys en què la disfressa ens ha donat menys maldecaps”, afegeixen. I tant Núñez com Hernán, rememoren alguns carnavals en què la colla ha sorprès amb les seves propostes: “Alguns anys hem donat ‘el bombazo’, com per exemple, l’any que anàvem de dones i homes despullats (1996)”. Hernán explica com la carrossa va impressionar el primer any. Els membres anaven de monstres de pel·lícules d’horror, i la carrossa que es va muntar, segons la idea de Monzó, era una mena de passatge del terror, molt gran, amb efectes especials, fum, sis compartiments i un taüt… “Dins hi havia el monstre amb la serra mecànica inspirat en la pel·lícula La Matanza de Texas. Va tenir tant d’èxit que el dilluns de carnaval, molts encara ens vam disfressar per a posar en funcionament el túnel del terror al Passeig Marítim, ens ho vam passar molt bé!”, rememora Hernán. Però no tot van ser flors i violes, segons el veterà de la colla, ja que la carrossa “era massa gran i al carrer Bonaire vam tenir seriosos problemes per a fer-la girar”. Finalment, un altre Carnaval per a recordar va ser el del 2000. La colla es va disfressar d’”Imserso”: “Anàvem d’avis, amb tres infermeres i dalt de la carrossa portàvem la UCI: una stripper!”, recorden els dos components de la colla, tot rient. Aquests dos anys que refereixen, en què la car-rossa tenia un pes especial per a interactuar amb el públic, la colla va posar en pràctica una iniciativa que va servir per a recaptar diners. Es van posar a la venda uns tiquets entre la gent coneguda de la colla gràcies als quals, van aconseguir que la disfressa els sortís una mica més econòmica.

Galeria de Vídeos

Cuina tradicional sitgetana

Una mica més enllà del xató

ON ha reunit quatre representants de la cuina tradicional feta a la vila, professionals del món de la restauració i l’hostaleria i cuineres expertes en cuina casolana, alguns d’ells mestres xatonaires… Gent que viu amb amor els fogons i el plaer del bon menjar. I la revista els ha convocat per saber una mica més sobre la gastronomia de les llars i dels restaurants, de la seva història, el seu present i els camins que es poden obrir per a recuperar i innovar en la cuina sitgetana del futur. Tot això, mentre les seves mans, algunes de les més hàbils de Sitges, preparen un xató de luxe.

Influència marinera i rural
La cuina tradicional sitgetana, en concret, i la de la comarca, en general, són un tipus de cuina fonamentalment d’arrel marinera i rural. Els productes del mar i de l’horta han estat la base i els ingredients per a l’elaboració dels seus plats. Adell refereix receptes com la cassola de pollastre de pagès rostit amb pinyons o la sípia amb pèssols, i Montserrat, Mongay i Zapater parlen d’alguns plats com els suquets de peix o l’arròs que es fa al restaurant La Nansa, el conegut arròs a la sitgetana, que es diferencia de qualsevol altre, perquè porta salsitxa, costella, pèssols, un raig de malvasia i representa una recepta genuïna de la vila. Anton Rafecas, cuiner del restaurant, és un dels defensors de la cuina local tradicional, segons Montserrat “pràcticament en solitari”. La família Rafecas porta gairebé 50 anys a La Nansa reivindicant la cuina tradicional de Sitges amb plats com les carxofes arrebossades, o un recuperat des del llibre El Sitges dels nostres avis, la llagosta amb cargols, reconvertida en llamàntol amb cargols. Montserrat i Mongay proposen que “caldria una revisió dels plats que s’exposen en aquest llibre per tal de recuperar la gastronomia local”.

Montserrat i Mongay són del parer que plats com la sípia a la bruta i l’all cremat, coneguts com a plats de Vilanova, també es poden considerar de Sitges: “Gastronòmicament, el que és de Vilanova és de Sitges i el de Sitges és de Vilanova, es tracta de cuina marinera de la comarca amb productes de l’horta”, expliquen. Un altre exemple seria el bull de tonyina, segons manifesten, “un plat tant de Sitges com de Vilanova”. Mongay, a més, afegeix: “Si tothom hagués fet el que va fer el pare del Carles [Carles Montserrat i Milà], investigar i mirar de conservar el llegat de la cuina tradicional de Sitges, s’haurien conservat moltes receptes i molts detalls de la nostra tradició culinària. Als restaurants no hi ha cuina sitgetana, però a les llars sí”, remarca.

Els ingredients són fonamentals
Zapater és rotunda, “perquè un plat surti com ha de ser, els ingredients han de ser de primera qualitat”. I Adell ho exemplifica amb el cas del xató: “Les anxoves i la tonyina, el bacallà… han se ser de primera. I cal escollir les millors ametlles i avellanes, si pot ser, veure-les i escollir-les a l’engròs”, concreta. Mongay encara va més enllà pel que fa a la part de responsabilitat de cadascú com a compradors: “Hem d’exigir allà on comprem, que el producte sigui sostenible i de qualitat”, sobretot en el cas del xató, “diuen que és un plat de Sitges, però en quin sentit? Hem comprovat que els ingredients ho siguin en la mesura del possible? Qui fa el plat sí que és de Sitges, però, i els ingredients? D’on provenen? Per exemple, el 80% de les anxoves que ens arriben són d’Argentina. Al Cantàbric no hi ha anxova perquè està extingida, el bacallà també està sobreexplotat, com la tonyina, la millor tonyina es ven als mercats de Tòquio… Podríem estar hores parlant de les diferents procedències i problemes de sobreexplotació de determinats productes naturals…”, remarca Mongay.

I sobre l’escarola, la base del xató, tots coincideixen que la menys amargant i la més cruixent és la perruqueta, la que més li escau al xató, ha de ser ben “blanqueta”, segons expliquen. La millor surt al mes de febrer perquè l’escarola és una verdura que “vol fred”. “Sempre hem de mirar de portar els ingredients més propers possibles, comprar als pagessos i assegurar-nos que el producte és de primera qualitat”, assenyala Mongay. I per això, també tots defensen anar a comprar a la plaça, al Mercat, o buscar el punt del pagès com per exemple “el Caverdós, al carrer de les Ànimes”. Finalment, Adell i Zapater recorden la importància de l’oli amb el qual cal fer el xató: “Per la salsa es recomana un oli que no sigui fort, que sigui suau, d’uns 4 graus”, apunten.

Essència d'un bon xató
Zapater n’ha fet a tot arreu en el seu pas per diversos concursos i ha vist moltes maneres diferents de fer xató: “Jo sempre he fet la meva allà on he anat, al Vendrell, a Cubelles, a Vilanova i, segons el lloc, hi ha variacions d’ingredients, per exemple al Vendrell, posen els ingredients tots escalivats, a Cubelles hi posen pinyons… Hi ha de tot! Fins i tot gent que hi posa melindros!” I és que la recepta del xató pot variar, fins i tot a cada llar. Segons Montserrat, hi ha hagut una lluita important per part de cuiners i gent amant de la cuina a la vila perquè es conservés el plat: “Hem treballat molt perquè es conservés la tradició de fer xató. Una de les grans fites és que el xató ara s’ensenya a les escoles” comenta el mestre xatonaire.

Però també deixen un espai per a l’autocrítica, Mongay destaca que “a altres zones de Catalunya, saben projectar molt bé el seu tipus de cuina. Per exemple, a les comarques de la Garrotxa o Osona, amb la denominació de la “cuina volcànica”. Al Garraf, en canvi, tenim el xató, que ja està bé, però no tenim res més com a projecció gastronòmica. La sensació per a algú que ve de fora és que només fem xató aquí i que per la resta, cadascú va per la seva banda. No hi ha suport per a desenvolupar una projecció més rica de la gastronomia local”, apunta. I Montserrat encara afegeix, “sense ànim de polèmica, els més beneficiats són els altres municipis adscrits a la Ruta del Xató, però no pas Sitges”. I continua,“hi ha algunes poblacions que donen importància a les xatonades populars per cridar l’atenció de la premsa, però a Sitges, a banda que una xatonada popular porta molta feina, no es fa perquè ja té altres atractius”. I tant Mongay, Montserrat, Adell com Zapater coincideixen que “menjar un plat de xató per 6 euros, de peu i amb quantitats desmesurades de comensals, és desprestigiar el plat”.

El mestre xatonaire Carles Montserrat fa una reflexió després de parlar sobre com es fa un bon xató: “Ara que sabem fer un bon xató, hem de procurar que tothom faci un bon xató”. I després vénen els consells per a aquelles persones que volen començar a fer xató i fer-lo bé: Adell demana que “hi posin tot l’amor i l’alegria”; Zapater que s’hi estiguin “molta estona picant les ametlles, que no es cansin…”; i Montserrat destaca que el més important és “que no tinguin por”.
Un cop el plat està fet cal veure quins són els millors companys del xató a taula. Una xatonada és un àpat format per xató de primer, un assortiment de truites o fricandó, de segon, i la coca de llardons de postre, segons comenta Mongay. Però faltaria saber quina és la beguda ideal per a acompanyar aquest plat. Montserrat ho soluciona així: “Un vi negre jove i amb caràcter és el que més li va”. Però Adell diu que a casa sempre l’han preferit regar amb cava, i a casa de Zapater, l’han acompanyat d’un vi blanc. Sigui com sigui, i segons les preferències de cadascú, Montserrat apunta que “tant si és blanc o negre, que sigui del Penedès, i si és del Garraf, millor”. De nou el gust de cadascú és qui mana i la selecció de la beguda no és una excepció.

Tradició i innovació
Però la cuina tradicional sitgetana va més enllà del xató. El programa de Ràdio Maricel “La cuina d’en Florencio”, als anys noranta, va ser un espai, segons Adell, que va obrir les portes de les cuines de llars sitgetanes. Per la seva part, Montserrat també llença una pregunta: “Al Menjar de Tast, quants plats sitgetans es presenten? S’hauria de potenciar la creativitat i l’elaboració de plats fets a casa”. Però Mongay encara afegeix: “Si no hi ha horta, quins plats es poden fer? El peix s’està extingint i els terrenys estan cada vegada més edificats. Estem perdent el producte de la terra fet a casa”. I en clau d’humor davant de la situació, parlen de cuinar meduses, tot establint un paral·lelisme amb les receptes de Carme Ruscalleda, cuinera que ha apostat per aquest ingredient, atès l’augment de la seva presència a la Mediterrània.

Pel que fa a l’ensenyament, Mongay creu que des de l’Escola d’Hosteleria de Sitges (a l’IES Joan Ramon Benaprès), s’està fent una bona feina: “La majoria de la gent que hi estudia no és de Sitges però la seva tasca és important. No és ben bé una escola de cuina, és de restauració, però els alumnes treballen per al Menjar de Tast i l’escola s’implica amb Sitges, a més de ser un espai que està a disposició de la vila”, explica. I en el terreny de la restauració, Montserrat esmenta els locals que, a parer seu, representen una mena de “reducte de resistència” per la cura de la cuina tradicional i la innovació: “Els retaurants PicNic, La Nansa i La Salseta són els únics que van una mica en contra del corrent estandaritzant”, apunta. Mongay parla d’alguns plats que podrien tenir una oportunitat en un futur més immediat i que es poden potenciar, com “les sardines amb tomàquet o les sardines amb esmarris” i considera un encert “la recuperació de la malvasia i el blanc Subur”. Un altre exemple podria ser “el que es pot menjar a La Salseta, l’amanida d’espigalls amb salsa de soja i formatge de Sort”, com comenta Montserrat.

Finalment, tots enumeren algunes de les postres sitgetanes que poden servir per a acabar un bon àpat: “La coca de llardons de Can Quildo, la pasta de mona, els moflons (que ara només acostumem a menjar per Pasqua, però que eren unes postres de tot l’any) o la taronja amb malvasia…”. Entre la intensitat del gust del xató, les aromes d’ingredients naturals i el dolç de vins i postres, els cuiners recullen el millor de la tradició però saben que no n’hi ha prou: “Hem de treballar per a innovar, inventar alguna cosa que ens identifiqui i porti saba nova a la nostra cuina”.



“Xató fet a Sitges”

L’any 1996, la família de Carles Montserrat era l’encarregada del bar de la Penya Barcelonista. En motiu del centenari de la primera referència a Sitges de la paraula “xató” a L’Eco de Sitges l’any 1896, aquell 13 de febrer es va organitzar un sopar a la Penya. Amb l’ajuda del Gremi d’Hostaleria i l’Ajuntament, a més, es va crear el primer menú del xató i la campanya “Xató fet a Sitges”. Aquella mateixa setmana els restaurants de Sitges oferien tastets del plat. Segons Montserrat, “va ser l’espurna de la creació, del que seria més tard, la Ruta del Xató”.










Perfils













Valentí Mongay
Cuiner del Restaurant La Salseta i defensor aferrissat de la filosofia Slow Food, va estudiar a l’Escola Arnadí de Barcelona (ara anomenada Hoffman) d’on va sortir el 1987. La seva afició és la música i és membre fundador de la Jove de Sitges. De la seva vocació per la cuina diu que li va venir perquè “simplement, no tenia ganes d’estudiar”. El seu primer contacte amb els fogons va ser al que ell anomena l’“Escola de Sitges”: les cuines de l’Hotel Subur, primer i després, la de l’Hotel Calipolis.

Carles Montserrat Eroles
Director de l’Hotel Ibis de Sant Andreu de la Barca. Les seves aficions són el futbol i els Gegants de Sitges. El seu pare és el maître Carles Montserrat, que va investigar l’origen de la paraula “xató” i va trobar la referència més antiga d’aquest mot, que data del 13 de febrer 1896. “La part teòrica la vaig aprendre del pare i la part pràctica, de la mare, la Magda Eroles”. Tot aquest aprenentatge i inquietuds el va portar a convertir-se en mestre xatonaire i va guanyar el Concurs de Mestres Xatonaires de 1997 a Sitges, i el de Vilanova i la Geltrú el 1998. A més, fa deu anys que fa la xatonada del bar Jànio’s, entre d’altres.

Pilar Zapater
Conserge de l’Escola Esteve Barrachina, les seves aficions són la ràdio i la cuina. Va començar a fer proves del xató arran d’escoltar els programes de cuina de Ràdio Maricel. La Pilar és, a més, mestre xatonaire, ha guanyat diversos concursos: l’any 2000, el tercer premi al Vendrell; el 2002, primer premi, a Vilanova; l’any 2005, primera a Sitges; al 2004 i 2006, tercera a Cubelles; i l’any 2007 va proclamar-se campiona a Vilanova i Sitges. I tot el que sap ho ha après de forma autodidacta: “Un Dimecres de Cendra vaig començar a fer xató i des d’aquell dia, no he parat”.

Purificació Adell
Va treballar com a professora de tall i confecció a l’escola d’Adults. Va participar a “La cuina d’en Florencio”, un programa que es va començar a emetre a Ràdio Maricel, l’any 1988. Ella i Magda Eroles (que ens va deixar fa quinze anys, esposa del maître Carles Montserrat i Milà), van convertir-se en dues de les col·laboradores més actives del programa. Es va publicar La Cuina d’en Florencio a Ràdio Maricel (1992), un receptari on es combinen les receptes del xef, d’oients i col·laboradors. Els anys 1988, 1989 i 1990 va obtenir el tercer, segon i primer premi del Concurs de Mestres Xatonaires de Sitges, en aquest ordre. I el 1995 va guanyar el concurs del Vendrell, d’entre 50 participants.