Els canons del Baluard

Al Baluard hi ha un canó que apunta al mar, amb uns versos no gaire distingits a una banda i una explicació històrica a l’altra. Avui no és més que un recurs ornamental, al costat del qual els visitants i turistes es fan la fotografia de record, però en aquest Baluard hi ha hagut canons durant quatre-cent anys, des del segle XVI al XIX, i no per fer bonic sinó amb finalitats militars. Sembla que els primers que van utilitzar canons a la península van ser els moros, a Sevilla, el 1248. En el segle XIV els canons es van popularitzar i a finals del XV ja eren usats per tots els exèrcits europeus.

A Sitges els canons van arribar cent anys més tard, al segle XVI. Eren temps difícils, les naus turques recorrien sense oposició el Mediterrani i atacaven i saquejaven els pobles costaners. Els sitgetans van tenir por, i l’any 1552, per mitjà de la Pia Almoina, van demanar al príncep Felip, futur Felip II, a les corts de Montsó, canons per a fortificar la vila. El lloc adequat per a posar-los era el Baluard des del qual es dominava el mar i es podia bombardejar les naus enemigues. No sabem la resposta de Felip II, però podem pensar que, en aquella ocasió o no gaire més tard, els canons van ser instal·lats i la vila va poder respirar una mica més tranquil·la. Evidentment, no eren canons com el que ara hi ha al Baluard. Eren molt més primitius, probablement els anomenats bombardes, d’uns 80 centímetres de llarg, que disparaven boles de ferro colat d’un pam de diàmetre.

Amb el progrés de la balística, aquells primitius canons que hi havia al Baluard van anar millorant, i tenim notícies de canons sitgetans en els segles XVII i XVIII. Van ser canons amb una vida agitada: es van fer servir, van viatjar, es van fer malbé i van ser substituïts per altres. Serviren per a defensar la vila, però també es van moure força. Durant les grans guerres de Catalunya, la dels Segadors i la de Successió contra Felip V, van ser reclamats en diferents ocasions per la Generalitat o pel rei Carles III per defensar, per exemple, Tarragona.

Hi ha notícies concretes de la seva activitat a Sitges. Així, l’any 1694 van disparar canonades contra uns vaixells francesos que passaven per davant de Sitges i que volien bombardejar la vila. Però l’actuació més gloriosa de l’artilleria sitgetana va ser l’any 1797. La guerra Gran, d’Espanya contra la república francesa, s’havia acabat amb la pau de Basilea, el 22 de juliol de 1795, i Espanya i França, fins a llavors enemics, es van unir, el novembre de 1796, per declarar la guerra a Anglaterra. En el transcurs d’aquesta guerra, el 27 d’abril de 1797, dues fragates de guerra angleses, de 44 i 34 canons, es van aturar davant de Sitges i van enviar llanxes d’abordatge per apoderar-se de dues pollacres –vaixell de vela de dos pals–, una que estava carregant vi sota la Punta i una altra que acabava d’arribar de Vilanova. Els sitgetans van carregar els 6 canons que llavors hi havia al Baluard, i van començar a disparar contra els anglesos. Els anglesos van respondre i l’intercanvi de canonades va durar de les vuit del matí a dos quarts d’una del migdia. Finalment, els anglesos van decidir abandonar la lluita i marxar. Els sitgetans, exultants, van rebre les felicitacions d’Agustín Lancaster, capità general de Catalunya.

En el segle XIX, en canvi, les guerres no venien del mar sinó de terra. Van ser les guerres civils entre carlins i liberals. Els enemics arribaven caminant i els canons del Baluard poc hi podien fer, de manera que la seva utilitat va ser ben poca. I més, quan, el 1876, va arribar la pau definitiva. A Sitges no sabien què fer d’aquella ferralla ja inútil. Algun dels canons degué ser fos o venut. L’any 1888, l’Ajuntament va regalar-ne un altre a Víctor Balaguer, per al seu museu de Vilanova i la Geltrú. Un altre va ser posat de guardacantons a dalt de la rampa que baixa cap a les escaletes del Moro. Un altre canó va acabar enterrat al mateix Baluard i el van trobar l’any 1906, quan es van fer unes obres de canalització.

El canó que veiem ara és el que feia de guardacantons i l’any 1976 va ser tret del seu lloc. Un any després, el 1977, es va posar en el lloc on és actualment. És un record de tants altres canons que durant tants segles apuntaven el mar des de la Punta, preparats per a repel·lir agressions navals contra la vila.

Ignasi Maria Muntaner



Reivindicant el canó segrestat
El 1888, l’Ajuntament de Sitges, presidit per Josep Vidal i Martí, va cedir a Víctor Balaguer, diputat a les Corts, un dels canons de la vila per a la Biblioteca-Museu de Vilanova. Però alguns sitgetans demanen que es torni la peça al seu lloc “històric”. Amb aquesta reivindicació, l’any 2008 es va crear la plataforma La lluita pel canó de Sitges, que, a través de Facebook, demana el retorn del canó. I la resposta del vilanovins no es va fer esperar, amb la creació d’un grup també al Facebook que té per lema: “El canó de Sitges es queda a Vilanova”, i amb afirmacions tan contundents com: “No podem privar els vilanovins del plaer de veure com es rovella poc a poc”.

La qüestió és que aquesta pica-baralla ha tingut una continuïtat amb petits actes tant d’una banda com de l’altra. El Carnaval de 2009, aquest canó va ser el protagonista d’un cercavila pels Carrers de Vilanova per recordar-ne la propietat vilanovina. I els Geganters de Sitges, aprofitant una actuació a la població veïna, l’agost de 2010 van “simular el robatori del canó del pati del museu Balaguer i ens vam fer una fotografia”, tal com recorda Carles Montserrat, un dels artífex d’aquella broma.

La rèplica del carrer d’en Bosch
Pere Stämpfli va dedicar una de les seves conegudes festes del carrer d’en Bosch, celebrada el 1980, a la reivindicació d’aquesta canó que provisionalment és a Vilanova. La intenció era recuperar el canó autèntic de la muralla i sol·licitar-ne el seu retorn definitiu, però tot el que s’aconseguí va ser una cessió temporal per a la celebració de la festa. Però llavors, Anna Maria i Pere Stämplfi van decidir fer-ne una còpia i posar-la a la muralla, tot esperant el retorn del canó autèntic, tal com explica la placa commemorativa d’aquell any. La reproducció, forjada per Josep Cenzano, fa 3 metres de llargada, pesa 111 quilos i té una boca de 16 centímetres.

Una altra cessió a Vilanova
El canó no és l’única peça que es va traslladar de Sitges a Vilanova. Quatre anys abans, el 1884, la vila ja havia cedit a Víctor Balaguer, també per a la seva Biblioteca-Museu, la Mare de Déu del portal de Santa Caterina. Així ho explica Blai Fontanals, que va anar a veure aquesta figura i es lamenta que “la tenen tancada en un magatzem sense que faci cap servei i sense estar exposada al públic”.