Art o vandalisme?

Els inicis del grafit es remunten als anys 70 a Nova York, quan el metro va ser l’escenari d’empremtes anònimes en forma de signatura. Eren les primeres mostres d’una forma d’expressió que sempre ha estat envoltada de polèmica: per a uns és una manifestació artística; per a altres, es tracta de vandalisme. Sitges i la comarca també han esdevingut un terreny adobat per als grafiters. Tres dels seus protagonistes més coneguts, que han elaborat la marca d’ON en grafit, expliquen les seves experiències.

“ELS GRAFITERS M’ANIMEN A SEGUIR”
Aficionada als grafits des de ben petita, la Carlota explica que “vaig començar dibuixant ànecs, el meu animal preferit”. Posteriorment va crear la firma Duk, (ànec, en anglès, però sense la “c”), amb la qual la coneix la gent del seu entorn.

Després d’hores de pràctica a mà alçada sobre paper, la Duk es va atrevir a agafar l’esprai i pintar amb 15 anys d’edat el que seria el seu primer grafit. Tot i així, mesos més tard, va afegir ombres i complements a les seves peces.

La Duk, que resideix a les Roquetes, explica que va començar a pintar murs amb un company que també era nou en aquest món. “Els dos érem principiants i ens ajudàvem entre nosaltres”, assenyala. Temps després, i ja amb prou experiència, organitzava trobades amb altres grafiters per pintar rieres de forma legal i agafar confiança. “Allà no molesto ningú”, subratlla.

La Carlota signa Duk, però no acostuma a pintar paraules en les seves peces, sinó que només elabora dibuixos, un fet inusual en els grafiters. “Pinto ànecs perquè les lletres no m’agraden tant”. Fins i tot, ha fet adhesius amb els seus ànecs, que li serveixen com a targeta de presentació.

A través dels grafits, la Duk manifesta les seves emocions, reflectint-les a l’expressió facial dels ànecs. “Jo no pintava pel fet de que fos il·legal, sinó perquè m’agradava de debò i volia mostrar el meu art”, expressa. També diu que “no estic tan boja com per pintar trens”. El seu objectiu principal és arribar a “crear” un nou tipus d’art, un nou estil pictòric, i no amaga la seva il·lusió per protagonitzar algun dia una exposició d’art.

Els seus pares van acceptar correctament aquest hobby de la Carlota, i ella els va proposar que assumiria tots els conflictes i multes, en cas que n’hi haguessin, per poder seguir pintant.

“EL GRAFIT VA MÉS ENLLÀ DELS MURS”
Conscient que, en ocasions, ha vulnerat les normes de civisme, sota el pseudònim de Saet s’amaga un reconegut grafiter sitgetà de 18 anys. Va començar a pintar la nit de Sant Joan de fa tres anys. Marca aquesta data com a inici perquè va ser quan va plasmar el seu primer grafit en una paret. Des d’aleshores, en Saet ha perfeccionat les seves habilitats fins esdevenir un dels grafiters més admirats a la comarca.

Amb els seus grafits, en Saet ens intenta expressar tots els aspectes de la seva vida, des de l’estil propi fins els seus gustos o preferències. “Abans pintava a llocs amagats d’entorn calmat, però ara, ja només en llocs amb gran visibilitat”, assenyala.

En Saet, com la Duk, també pinta un animal: el panda. Afirma que és un complement a la seva firma i s’ha convertit en una marca pròpia, ja que l’identifica amb el seu art.
En Saet ha pintat per encàrrec gorres, teles, habitacions, un menjador, bars i, fins i tot, una escola de ball a Sitges. Ressalta que “des de petit els meus amics em demanaven que els pintés en un full el seu nom en grafit”.

Com a experiència negativa, explica que dos policies fora de servei el van veure pintant, van fer una foto a la firma i li van dir que si trobaven una altra firma igual, el farien pagar una multa.

“ÉS UNA MANERA D’EVADIR-SE DE LA VIDA”
Molts amics el coneixen per la seva firma. En Soce és un noi de 17 anys que es considera grafiter des de fa un any i mig. Va començar a pintar per provar una activitat i avui dia no és capaç d’imaginar-se la seva vida sense el grafit.

Per al Soce, el grafit “és una manera d’alliberar-se de la vida real, de les preocupacions i obligacions del dia a dia”. Pintar, explica, és una activitat per la qual sent passió i alhora adrenalina, sentiments que venen determinats depenent del lloc on pinta i la dificultat dels objectius que es volen assolir. “No és el mateix pintar un tren que pintar un matí a una riera deserta”. Quan veu culminades les seves obres, especialment en llocs complicats, després d’haver patit nerviosisme i incomoditat, sent una forta autosatisfacció personal. L’orgull és el que el fa proposar-se reptes cada vegada més durs i, a mesura que els aconsegueix, resulten més dificultosos.

Els seus pares, afirma, van acceptar que pintés murs legals i ja no discrepen tant que pinti trens. Tot i això, recorda que una vegada va haver d’escapar pels pèls dels Mossos, quan va ser denunciat per un grup de treballadors.

DOS TIPUS DE GRAFITERS
En Soce considera que s’ha de diferenciar dos tipus de grafits. “D’una banda, hi ha els artístics, que són els que et fan sentir un pintor; es fan en murs, en entorns calmats on et pots lluir cuidant tots els detalls. D’una altra, tenim els grafits més comuns, els que es pinten ràpid i a qualsevol lloc. Els pintes, fas la foto, i cap a un altre lloc”.

El Soce i el Saet prefereixen la segona opció, que inclogui una lletra entenedora, ja que, a grans trets, la finalitat d’ells és intentar estar presents a molts llocs. Per contra, la Duk és més artística, ja que pinta en llocs solitaris i disposa del temps que li convingui.

En Saet i en Soce són grans amics i formen conjuntament part d’una crew (un clan que agrupa grafiters), la GraFrikiS (GFS), que integren juntament amb el Senco, que explica que “sempre pintem junts o acompanyats, mai sols”. Fa unes setmanes, van anar a França per estampar els seus grafits en diferents trens.


La percepció social del grafit: el rebuig

La major part dels joves de Sitges han estat testimonis indirectes de pintades, ja que a les classes de les escoles o l’institut sempre han tingut companys grafiters. Molts ho intenten, però acaben abandonant-ho, generalment pel cost que acompanya aquesta pràctica.

CODI DEONTOLÒGIC. Els grafiters tenen una normativa amb unes pautes de conducta essencials, que ells mateixos controlen que es compleixi, per poder exercir el seu hobby amb moderació i respecte. Tots són conscients que pintar en propietats privades no és lícit, perquè perjudiques directament els propietaris. El patrimoni públic (instal·lacions públiques, senyals de trànsit, plaques elèctriques, fanals, murs, rieres) és el més afectat de la seva activitat.

LLOCS PERMESOS O IL·LEGALS. El grafit es pot simplificar en dues vessants diferents, la vessant legal, en la qual artistes de l’esprai són capaços de fer quadres i murals on es mostra una gran espectacularitat i tècnica, i la il·legal, en la qual qualsevol lloc és bo per pintar: metro, tren, cartells, bombardeig de tags pel carrer, etc. Les pintades legals són les que estan permeses i regulades per l’Ajuntament i són les que permeten realitzar les obres més emblemàtiques, ja que l’elaboració de la peça és més lenta i pacient, acompanyada del perfeccionisme de cada grafiter.
‘PECES’ I ‘TAGS’. La competència entre grafiters és una de les claus de l’èxit, que recau en el nombre i la qualitat de les pintades. La rivalitat fa que es comencin a observar el que es coneix com peces: grafits amb ombres, 3D, reflexos, brillants, combinacions de diferents tonalitats… Tot això remet al naixement de les marques, ja que és com fer publicitat d’un mateix. Un dels objectius dels grafiters és deixar el seu senyal arreu on passen, de manera que la gent vegi les seves firmes als màxims llocs possibles. Aquestes firmes, semblants a les signatures, s’anomenen tècnicament tags, i són normalment pintades d’una paraula que es realitzen d’una sola traçada.

EL DOMINI DE LA CONSONANT. Els grafiters comencen a practicar fent tags sobre paper, abans d’agafar l’esprai. Les firmes que fan servir són generalment breus, formades per quatre o cinc lletres, on predominen consonants com la K, R, S, T, ja que són lletres fàcils i ràpides d’escriure (condició bàsica per fer tags en llocs ben ubicats). Molts grafiters abrevien les seves firmes com els missatges de mòbil, posant-hi només consonants. És habitual que es facin servir consonants com la K, poc visibles en paraules del nostre idioma; es trien per la bona sonoritat, en molts casos anglosaxona.

ELS ‘CREWS’ O CLANS. Els grafiters s’agrupen en col·lectius coneguts com crew. Es tracta de clans formats per tres o quatre membres, tot i que alguns poden ser de 200 persones, distribuïdes en diferents ciutats o fins i tot països.
Cada crew té un nom que s’abrevia habitualment en tres lletres consonants, que són les que pinten els individus del clan juntament amb la signatura personal de cadascun. D’aquesta manera es fan respectar entre la multitud de crews i els permet guanyar prestigi i popularitat.

ELS ‘TOYS’. La irrupció de nous grafiters principiants en ocasions és una mica traumàtica, ja que es produeixen situacions de conflictes amb els més veterans, especialment quan els nous ocupen espais de paret considerats valuosos. A aquests principiants se’ls coneix com toys.