RugbySitges

El Rugby Sitges ha esdevingut una entitat sòlida en el teixit esportiu i social de la vila. S’han col·locat els pilars d’un club que ja té equips campions de Catalunya i d’Espanya, que gestiona prop de 300 jugadors, però que vol fer un pas endavant amb un desitjadíssim camp de gespa.

“Hola, sóc campió d’Espanya”. Així és com se’m presenta un cadet del Sitges quan m’acosto al seu camp d’entrenament. Una salutació que no poden fer gaires joves de la seva edat, però que certifica un dels últims grans èxits esportius del club: el campionat de Catalunya i d’Espanya cadet de la temporada passada, on el juvenil també va ser campió de Catalunya. L’entrenador del cadet d’enguany, Pedro Castillo, té el repte al davant de mantenir-se en la primera línia competitiva, però té clar que “la filosofia del club és que aprenguin els valors del rugbi, que són els del sacrifici pel col·lectiu, l’amistat i ser bons companys. Si aconseguim això, ja haurem fet bona part del camí per acabar guanyant partits, que en el nostre cas no és el més important”.
L’èxit dels cadets i juvenils de la temporada passada només és la punta de l’iceberg d’un club que s’ha anat gestant poc a poc, però que ha acabat esdevenint una de les entitats esportives més importants de la vila. De fet, malgrat que bona part dels equips es nodreixen a partir dels mateixos equips base de l’escola de rugbi del club, cada any també apareixen nous jugadors a les diferents categories. Pedro Castillo parla del seu cadet d’enguany: “Vénen jugadors nous que volen entrar al rugbi i la nostra feina és que estiguin igual de gust i que siguin tan importants com els que ja porten anys al club i han guanyat campionats”.

El president del Rugby Sitges, Albert Hernàndez, assegura que les dimensions que ha pres l’entitat “fa que a vegades et miris amb respecte el moviment que tenim aquí, amb quasi 300 jugadors, entrenadors, famílies.... sempre estàs gestionant el dia a dia i tens por que es pugui col·lapsar”. Malgrat les mancances de l’actual camp de sorra on s’entrenen, Hernàndez es mostra optimista de cara al futur: “l’Ajuntament ja ens ha assegurat que tindrem un nou camp de rugbi, que serà de gespa i amb unes instal·lacions adequades”. I és que en l’actualitat, el camp de sorra no és l’única mancança, sinó que vestidors i dependències del club es limiten a uns contenidors de càrrega situats vora el mateix camp.

Quan fa 22 anys, el Rugby Sitges va engegar la màquina ho va fer de la mà d’uns entusiastes d’aquest esport, que van anar eixamplant-se. Fa 17 anys, Ezequiel Cánepa arribava des de Buenos Aires a Catalunya i va conèixer el Rugby Sitges a través d’una nota de premsa: “En aquell temps, ens trobàvem al bar de l’entrenador i ens entrenàvem al camp d’Aiguadolç”, recorda, i afegeix que “veure ara tots els equips que tenim, l’espai aquest del camp i el bon ambient familiar que hem creat fa sentir-te orgullós”. Cánepa ocupa la posició de l’obertura al primer equip del club i també recorda com “el rugbi que jugava a la gespa a l’Argentina no tenia resa veure amb el d’aquí. Però també és veritat que pocs esports com aquest t’ensenyen a superar les dificultats. I per nosaltres, anar superant els problemes ha estat part d’aquesta evolució cap a fer-nos més club, més amics, més companys”.

Ezequiel Cánepa defensa els colors del Sitges des de fa 17 anys i reivindica “una cultura de club, d’identificació amb el club. A l’Argentina mai se m’acudiria canviar de club i aquí penso que hauria de ser el mateix”. En aquest sentit, Pedro Castillo és un cas paradigmàtic: “El meu oncle, en Paco Jiménez, va ser un dels fundadors del club i em va posar en contacte amb el rugbi. El problema era que jo visc a Barcelona i quan tenia 15 anys havia de venir a Sitges amb tren. Després vaig passar a agafar el cotxe, però ara que en tinc 37 continuo fent viatges. Sí que a Barcelona hi ha d’altres clubs, però aquest és el meu, on hi estic des de fa molts anys i on em sento bé”. Igual com ell, també es deuen sentir bé els seus jugadors del cadet, perquè arriben ni més ni menys que una hora abans que comenci l’entrenament! “Com és que vénen tant d’hora?” li pregunto al seu entrenador. “Per això que et deia, perquè aquí estan a gust”, m’explica amb naturalitat.

Totes les edats
Al camp de rugbi s’hi poden veure diferents edats i també un equip de noies. Algunes de més joves estan interessades a poder competir, mentre que d’altres de més grans són mares d’altres jugadors i que han acabat volent jugar. En el rugbi, el tercer temps és el moment quan s’ha acabat el partit i cal relacionar-se amb l’adversari en agradable conversa. Ezequiel Cánepa explica que “el tercer temps de les noies és molt maco, amb refrescos, cervesa i pastissos. De fet, venir un dissabte al camp de rugbi és molt gratificant, perquè primer veus tots els equips jugant, però després veus com tots estan esperant la barbacoa o la beguda acompanyats de les famílies i els equips rivals”.

Una moguda important, ja que a més de l’equip femení, el club té un primer equip sènior, i un planter format per juvenils, cadets i infantils, a més de l’escola integrada pels equips d’aleví, benjamí, pre-benjamí i mini rugbi. A l’altre extrem, també disposa d’un equip de veterans.
A més de diversitat d’edats i sexes, el club també es mostra satisfet de les 14 nacionalitats que l’integren. A l’equip sènior hi ha 15 jugadors procedents de l’Argentina, a l’escola de rugbi hi ha cinc entrenadors francesos i en diversos equips es pot sentir català, castellà i anglès entre els seus jugadors.

Un dels “argentins” del primer equip és Hernán Piñero, mig de melé i fins la temporada passada el capità de l’equip. Fa quatre anys que juga al Sitges i va deixar la Barcelona que el va acollir a l’arribada de l’Argentina per un pis a Vilanova. L’objectiu? Estar més a prop del seu esport, el rugbi. Aquest any, a més de jugar al sènior, també s’encarrega dels juvenils: “Entrenar un equip del club, a més de jugar, és una decisió personal per ajudar l’entitat. Necessitem unes instal·lacions millors i un camp millor, però l’estima per aquest esport no t’ho ensenya un camp de gespa. La unitat, l’amistat, el sacrifici... són valors que no te’ls donen unes instal·lacions perquè si”.

Amb 17 anys de trajectòria al Rugby Sitges, Ezequiel Cánepa reconeix que “el rugbi m’ha servit a mi i a molts altres per integrar-nos a Sitges i a Catalunya. Jo he après el català i aquest clima d’amistat que genera el rugbi fa que, per exemple, avui estic en un lloc de treball que em va arribar a través d’un company del rugbi. I això li ha passat a un 60 o un 70% de la gent, que ens ajudem com una gran família”.

Per al president, Albert Hernàndez, “el rugbi a Sitges ha estat un factor d’integració històricament per a moltes persones, des dels seus inicis fins avui. Penso que ha estat un factor que ens ha enriquit a tots, perquè hem pogut tenir jugadors que aportaven l’experiència viscuda als seus països d’origen i al mateix temps s’apropaven a Sitges”. Sens dubte, defensar una samarreta en un camp de rugbi és un acte físicament tan contundent que genera una identificació ben ràpida. I és que un equip de rugbi ha de ser un grup solidari, que actuï de forma col·legiada per assolir els punts necessaris per guanyar. Hi ha poc lloc per a les individualitats, que normalment apareixen en moments puntuals i després d’una bona feina de l’equip. Un esforç conjunt que és el que vol continuar fent el Rugby Sitges.